Un hotel amb vistes a Gaza

El pla tampoc és forassenyat per al moviment polític que Trump lidera ni per a la psique profunda nord-americana, o almenys d’una part de la societat nord-americana: pocs esdeveniments històrics han fet Amèrica més gran que la conquesta de l’Oest a base d’expulsar (i massacrar) els nadius nord-americans i construir boniques ciutats per a gent civilitzada, que tenien dret a defensar-se dels nadius que els atacaven.

La idea de Mar-a-Gaza, com ha escrit Ricardo Mir de Francia a EL PERIÓDICO, no és inèdita en el conflicte. La guerra de 1948, que Israel anomena de la Independència i els palestins la nakba, el desastre, va suposar l’expulsió de desenes de milers de palestins que vivien en el que avui és Israel. Aquests refugiats, i els seus descendents, són els que malviuen com a refugiats a Jordània, el Líban, Síria, etcètera. Alguns d’ells es van instal·lar a Gaza. La UNRWA es va crear llavors per donar serveis a uns desplaçats que eren i són pàries en aquests països de mala acollida. En aquest sentit, la UNRWA és un recordatori incòmode, cosa que explica algunes coses que passen avui.

Tampoc és del tot forassenyat imaginar països àrabs (Egipte i Jordània són els candidats, però n’hi pot haver d’altres) rebent una pluja de milions i compensacions comercials i polítiques a canvi d’acollir desplaçats de Gaza. De les autocràcies àrabs sempre pot esperar-se qualsevol cosa. A més, la lògica (diners i negoci per pavimentar el camí de decisions polítiques i diplomàtiques) ja s’ha aplicat, els acords d’Abraham s’hi basen.

És fàcil també imaginar que una part d’aquesta pluja de milions es destinaria als gazatins per endolcir el procés, dividir la població i contribuir a generar un relat blanc del desplaçament de dos milions de persones. És el que passa als veïns a qui se’ls ofereix una compensació i un pis fora del seu barri (i de vegades de la seva ciutat) a canvi del seu cau al barri per gentrificar. Tan fàcil d’imaginar és que Benjamin Netanyahu ja ha dit que els gazatins "podran entrar i sortir de Gaza", una cosa així com "podràs venir a prendre’t un chai latte al barri de la teva vida on ja no vius".

És molt fàcil, doncs, imaginar que el pla tira endavant. També és senzill suposar algunes coses que podrien passar si, efectivament, la Casa Blanca ho tira endavant.

En primer lloc, suposaria fer pujar en autobusos desenes de milers de persones i expulsar-les de la seva llar. Hi hauria violència, costa imaginar que no, així que hauria de ser forçós i a punta de fusell (o de bombardeig, o de dron, o de tanc). La història està plena d’imatges similars en blanc i negre en tota mena de mitjans de transport (a peu, en camions, en ferrocarril...). Tantes vegades ha passat que el dret internacional li va posar un nom: deportació massiva i neteja ètnica. ¿Voldran els EUA protagonitzar una deportació massiva en el Mediterrani, fins i tot amb els seus soldats?

En termes geopolítics, no és aventurat pensar que en cas de portar-se a terme Mar-a-Gaza podríem donar per morta l’arquitectura de governança mundial erigida després de la Segona Guerra Mundial. Sense drets humans, sense una altra llei que la del més fort per regir les relacions internacionals, em falta imaginació per pensar què farien altres potències que són (la Xina) o que juguen que ho són (Rússia). El moviment MAGA i Trump obliden que al món el 2025 els EUA són una superpotència, però no és l’única.

Notícies relacionades

Descarbonitzar-se costa (només) 50.000 milions

L’extensió de la renda garantida

No costa imaginar el que pensarien i sentirien les poblacions musulmanes al llarg del planeta. I el que és inimaginable la taca, l’horrible i permanent taca, que quedaria associada a Israel.

El que no és imaginació, sinó realitat, és que el 2025 parlem amb naturalitat d’expulsar dos milions de persones després d’haver-les bombardejat sense parar.