Editorial
Trump, Gaza i un món sense llei
La idea d’una deportació massiva menysprea els drets dels gazatins i també tota legalitat internacional
La proposta de Donald Trump per concloure la crisi de Gaza podria no passar de ser una extravagància inviable pròpia d’un promotor immobiliari desenfrenat. Però el menyspreu absolut pels drets humans i la tragèdia viscuda per una comunitat que sobreviu entre ruïnes que manifesta el simple fet d’expressar tal idea és inquietant vivint de qui ve. El propòsit de Trump de fer de la costa gazatina una mena de Riviera sota control o administració nord-americana, prèvia expulsió de la població palestina a tercers països –Egipte, Jordània, potser l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs– no només es pot interpretar com una forma de neteja ètnica circumscrita a un col·lectiu específic. És més aviat un moviment de naturalesa imperial que situa la seva Administració contra tot el dret internacional nascut arran de la Carta de les Nacions Unides de 1945. No només contra els acords d’Oslo de 1993 i les resolucions aprovades pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides (el sistemàtic incompliment de les quals per Israel amb patrocini dels EUA, és cert, no és cap novetat).
El que Trump pretén és cancel·lar la solució dels dos estats, que el gruix de la comunitat internacional entén com l’única efectiva i lògica per concloure el llarg i sagnant conflicte palestino-israelià. Aquesta opinió majoritària inclou fins i tot aliats naturals del president, com la primera ministra d’Itàlia, Giorgia Meloni, i la totalitat dels socis de la Lliga Àrab, que des del 2002 aposta per l’aplicació pràctica del principi pau per territoris. Ningú amb coneixement de causa vol ni tan sols considerar la possibilitat d’una segona nakba de dimensions més grans a l’expulsió dels palestins de l’actual territori d’Israel el 1948, amb un enorme potencial desestabilitzador.
El somni del gran Israel del sionisme confessional i la resta de l’extrema dreta, que comporta l’annexió de Gaza i Cisjordània, implica, a més del desposseïment de la terra d’una societat exhausta, una possible reacció del carrer àrab que posi en perill o desestabilitzi els grans aliats àrabs dels Estats Units al Pròxim Orient: l’Aràbia Saudita, Egipte i Jordània. En el record dels establishments saudita i egipci segueixen presents les angoixes de la primavera àrab; a Jordània, amb majoria de població palestina, preval el record del setembre de 1970, quan va córrer risc el futur del regne. A la qual cosa s’ha de sumar que és impossible que l’Aràbia Saudita i Israel estableixin relacions, gran objectiu dels Estats Units per arrodonir els acords d’Abraham del 2020, mentre no s’aclareixi quina sort mínimament digna espera als gazatins.
La tossuda realitat és que l’Exèrcit israelià ha arrasat la Franja però no ha aconseguit desfer-se de Hamàs i aquesta és una dada indefugible, la que millor explica la decisió final de Benjamin Netanyahu de plegar-se a un alto el foc. L’absurda pretensió del ministre de Defensa israelià, Israel Katz, que els governs que han reconegut l’Estat palestí, entre els quals Espanya, acullin refugiats expulsats de Gaza, no forma part, en canvi, de la versemblança. Tampoc encaixa amb la realitat la pretensió de Katz que es presentin voluntàriament gazatins per abandonar la Franja, renunciant a la seva pròpia existència com a comunitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
