A la dreta de la dreta

La presidència Trump 2.0 ha disparat les especulacions sobre com és la dreta que ve. Al Regne Unit, el partit pro Brexit de Nigel Farage –amic xerraire de Trump– acaba d’avançar els conservadors ‘tories’ en les enquestes. En els dominis de la Unió Europea xoca l’estratègia de la dreta adaptable de Giorgia Meloni amb la d’Els Patriotes inspirats per Orbán. Vox s’ha passat de Meloni a Orbán. Tots demanen la benedicció de Trump. Serà Marine Le Pen presidenta de la Cinquena República francesa? Governarà la democràcia cristiana alemanya amb la dreta radical d’Alternativa per a Alemanya?

Si traslladem a Espanya aquests interrogants i dilemes, la qüestió és preveure com quallarà, si és el cas, l’aproximació entre el PP i Vox per destronar Pedro Sánchez. Segons sembla, ja no es tracta del què, sinó del quan i com. Com que ja hem vist la dissolució del cordó sanitari davant l’extrema esquerra, el cordó sanitari davant l’extrema dreta es va esbucant. El joc parlamentari intenta redistribuir-se, però el més vistós és la dreta de la dreta i l’esquerra de l’esquerra. Aquell consens a l’Europa de postguerra –centredreta i centreesquerra– ara no rutlla, de la mateixa manera que el model bipartidista –incomplet– que prové de l’Espanya de la Transició s’ha fragmentat.

Al centredreta li ha arribat l’hora d’actualitzar els aparadors, i això és el més difícil. És com si fes mandra articular propostes i sedimentar noves idees. En primer lloc, hauria d’aclarir de quina manera es vol ser alternativa clara de govern. I no serà còmode conjugar la tradició liberal conservadora, moderantista i pragmàtica, amb una dreta de la dreta que s’excita contínuament, conspiracionista i reactiva. Sigui per governar en coalició o per donar garantia de suport parlamentari, aquesta aproximació PP-Vox és incòmoda. No es pot ser reformista des de la contrareforma. Ho tenim en el PSOE, que busca un substitut a Yolanda Díaz i espera amb ànsia fins a quin punt Puigdemont pot dosificar la bombona d’oxigen. Als extrems, a dreta i esquerra, l’estabilitat no importa.

Notícies relacionades

‘Tendra és la nit’

Les presons que volem

Mentrestant, es produeixen girs de nova dimensió pel que fa al canvi climàtic, la immigració, el globalisme o què fer amb la Xina. La intel·ligència artificial, com ja va passar amb la televisió, i després amb internet i el telèfon mòbil, entrarà en política. Ara Trump pretén substituir la diplomàcia clàssica per "ho prens o ho deixes" de l’especulador immobiliari que va ser.

Alhora, els populismes no hi seran sempre. Malgrat tot, potser es va perfilant un postpopulisme. A Espanya, depèn de la determinació que demostri Núñez Feijóo, amb ajuda de les pugnes internes a Vox. La partida europea s’anirà decidint en successives eleccions i en el joc de forces en el Consell Europeu, en aliances i recels intergovernamentals. Mentrestant, Trump seguirà jugant al tot o res, sabent que el tot no existeix i el poc sempre és millor que res.