¿Nens? Sí, sisplau

Niños jugando a la pelota en la plaza del Consell de la Vila, en Sarrià, este jueves. / Manu Mitru

José Zorrilla té una estàtua a Lerma, que el representa assegut en un banc i escrivint. L’altra tarda, amb un fred castellà dels que congela fins i tot les idees, em vaig posar a llegir al costat d’aquesta escultura quan de sobte un nen que passejava es va aturar, desconcertat, dubtant de si estava veient dues estàtues o dos éssers humans. L’aparició dels seus pares va contribuir a desfer el greuge i el xaval es va sumar al riure general, d’aquella manera desacomplexada que només exercim durant la infància. L’episodi em va convidar a rescatar records d’aquell temps en què tot està per passar i l’ombra del final de trajecte no existeix ni per indici. Jugar a pales amb el meu pare a la platja Llarga de Tarragona; l’accidentat descens en bici per unes escales de pedra, a Santa Agnès de Malenyanes, que gairebé li provoca un infart a la meva mare; o l’enfebrada recerca de cargols amb alguns dels meus germans després d’una tarda de pluja a Torroja del Priorat. I tot això em va connectar amb la proposta que siguin retirats dels carrers de Barcelona els cartells que prohibeixen jugar a pilota.

Una veïna de Sarrià-Sant Gervasi, farta del soroll que fan els nens en una plaça pròxima, va presentar una queixa; però no només no li han donat la raó, sinó que li recorden que els drets de la infància tenen preferència de pas sobre els de la resta. I sí, ja sé que el verb jugar té mala premsa en el llenguatge adult, que s’identifica amb una cosa banal, sense importància. Però jugar és una cosa fonamental quan som nens; i el joc també és aquest lloc feliç i segur al qual podem tornar en qualsevol moment. Ignoro quan els carrers de les ciutats van començar a convertir-se en territori hostil per als nens, però no és un bon pla. Inma Marín, la presidenta de l’Institut del Joc a Espanya, afirma que "una ciutat en la qual no hi ha nens al carrer, no és una bona ciutat". I crec que té raó. Per cert, posar-me a llegir al costat de l’estàtua de Zorrilla, cagat de fred, em va costar una grip estratosfèrica. Les imprudències –i les tonteries– no només les cometen els més petits.

Temes:

Barcelona Sumar Escultura

Inicia sessió 0 Comentaris