El plaer de fer cua

Notícies relacionades

‘Tendra és la nit’

Les presons que volem

Veig en totes aquestes cues una mena de manhattanització de Barcelona, en el pitjor sentit de la paraula, com a mínim del Manhattan on vaig viure fa una dècada, d’abans de la pandèmia. Aquesta síndrome, que es va començar a intuir en els preus salvatges dels lloguers a la ciutat i en la proliferació d’hotels amb aspiracions artístiques, es va consolidant en una nova cultura del consum basada en la impaciència i el caràcter efímer de les modes. Això del cafè d’autor n’és un bon exemple. A Barcelona cada cop hi ha menys gent que demana un cafè o un tallat, sinó que es viu i es beu una experiència sensorial en la qual el gra prové d’una plantació remota amb valors ètics. Jo he vist coses que no us creuríeu, com ara dos nois glopejant el cafè que els feia un barista i després escopint-lo en una cassoleta, ben bé com en un tast de vins.

Però hi ha més senyals d’aquest emmirallament amb la ciutat que mai no dorm, en gran part propiciat pels nòmades digitals i la seva idea equivocada del cosmopolitisme. Penso en els comerços oberts les 24 hores, sovint amb un rètol que anuncia productes del Regne Unit (UK) i regentats per homes paquistanesos endormiscats. O en les noves velles botigues de discos de vinil. O en els cafès de franquícia que permeten treballar unes hores amb l’ordinador, amb cadires escolars, taules de fusta reciclada i la il·lusió del cooperativisme. Tot això forma part d’un procés en què la ciutat es percep a si mateixa com un escenari on sempre hi ha alguna cosa a fer, comprar o consumir. És el reflex d’un combat entre allò que vol ser autèntic i allò que vol estar de moda, i al final sempre guanya la gentrificació.