Gàrgoles Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Potser que hi pensem

1
Es llegeix en minuts
Una escena de El 47, con Eduard Fernández en la piel de Manolo Vital.

Una escena de El 47, con Eduard Fernández en la piel de Manolo Vital. / EPC

Les darreres setmanes he vist unes quantes sèries i pel·lícules que passen, en l’actualitat dels nostres dies, a Catalunya i, sobretot, a Barcelona. No totes tenen la mateixa qualitat i no totes són capaces d’entendre que és a partir de la honradesa i la sinceritat, de la fidelitat a un realitat propera, que es poden transmetre missatges universals. Les que he vist, totes, tenen la mort com a eix central del discurs. En la visió d’aquestes ficcions, s’ajunten dues circumstàncies. Una, personal; l’altra, objectivable. En el primer es tracta d’una sordesa que cada dia va a més. El segon fa referència al so de les cintes i a la dicció dels actors. Entre una cosa i una altra, necessito veure-les amb subtítols. En un episodi de la sèrie de què parlo, una noia observa un parc infantil, amb tot de nens i nenes que hi juguen. És una remor llunyana, però, per si de cas, els subtítols avisen: "Hablan en otro idioma". Són els nens del parc, que parlen i criden i s’esvaloten en català. Han d’especificar que es tracta d’una llengua inintel·ligible perquè tota la resta de la sèrie, que passa a Barcelona, es podria localitzar sense problemes a Valladolid o a Buenos Aires. A les pel·lícules, ben igual. El català, també a Barcelona, o a Tortosa, és a penes una anècdota antropològica, o ni tan sols això: una folklòrica pinzellada.  

Hi he pensat arran dels discursos que Clara Segura i Marcel Barrena han fet als Goya en recollir els premis per 'El 47', un film en el qual conviuen les dues llengües, aquí sí, amb sinceritat i fidelitat a una realitat propera. Segura ha recalcat la importància de l’ensenyament de la llengua per accedir a la cultura i Barrena ha parlat de "jugar-se la pell cada dia per ensenyar català als que arribaven a Catalunya". I també ha afegit que la història de Manolo Vital "és un homenatge a la meva gent, a la meva ciutat i a la meva llengua, el català". ¿On vam perdre aquest pòsit d'integració, quan va deixar de ser útil i necessari el català, imprescindible, per viure i per parlar de la vida i de la mort? Potser que hi pensem.