La responsabilitat cap a la universitat pública
Una clase en la Facultad de Medicina de la UB. /
La Generalitat ha anunciat que el curs que ve donarà compliment a la reforma de la llei d’universitats de Catalunya aprovada fa gairebé tres anys, que es comprometia a abaixar els preus de les taxes universitàries. Això suposarà que el preu de les matrícules dels graus universitaris se situarà entorn dels 1.000 euros anuals i que hi haurà un rebaixa del 30% en els màsters que habiliten per a l’exercici d’una professió, com el de la docència o el de l’advocacia. Tenint en compte que estudiar un grau universitari a Catalunya és més car que a la resta d’Espanya i també que els preus de les taxes estan per sobre de la mitjana europea, aquesta mesura es pot considerar adequada per assegurar la igualtat entre territoris. Fins aquí bé.
Cal recordar, però, que el preu que es paga en forma de taxes per accedir a la universitat pública és només una petita part del que val anualment una plaça universitària, el cost de la qual oscil·la entre els 5.500 euros que aporten Catalunya i Madrid, les més mal finançades, i els 9.000 que aporten el País Basc i Navarra. És a dir, hi ha una gran diferència entre el que l’usuari paga per curs universitari i el seu cost final. Per això sorprèn molt que en el debat sobre el preu de les matrícules i sobre el finançament de les universitats públiques només es parli de drets i mai de deures. Els que tenen tots els estudiants cap al conjunt de la societat, que amb els seus impostos sufraga els seus estudis superiors, i amb el consegüent cost d’oportunitat, perquè mentre se sufraguen les matrícules universitàries es deixen de finançar altres serveis. I aquests deures passen per assistir a classe amb regularitat, per aprofitar les oportunitats d’aprenentatge i per actuar honestament. En canvi, el que es constata és el contrari: cada vegada hi ha més absentisme a les aules, un fenomen que s’ha vist agreujat després de la pandèmia; cada vegada hi ha més desinterès per part dels alumnes, i cada vegada són més els alumnes que en comptes de mirar d’aprendre miren només de sortir del pas amb el mínim esforç possible. I només els faltava la IA. Per no esmentar les taxes d’abandonament a les universitats públiques, que, segons les últimes dades disponibles ofertes pel Ministeri d’Universitats, les del curs 2019-2020, se situaven en el 18,79% per al conjunt d’Espanya, un abandonament que genera un enorme malbaratament de recursos públics. Però no passa res perquè ho paga l’Estat, sense que a l’usuari culpable del malbaratament se li exigeixi la més mínima responsabilitat.
Per aquest motiu, més que reduir el preu de les matrícules, una mesura que a més es pot considerar molt regressiva, se’n podrien estudiar d’altres que promoguessin l’eficiència i la justícia, com per exemple apostar per la gratuïtat total en funció dels resultats, amb correctors inicials que no impedissin l’accés a les rendes baixes, així com introduir severes penalitzacions als que no compleixin el que s’espera. I si algú vol fer experiments i perdre el temps que ho costegi de la seva butxaca i no amb els diners de tots.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
