Tinc un amic venedor d’assegurances amb tanta llengua que li encolomaria un radiador elèctric a un beduí per a la haima. Cada any li concedeixen un premi en la convenció de l’empresa, així que li vaig preguntar si, en recollir-lo, declara davant els companys que cal lluitar contra el canvi climàtic o si, per contra, prefereix advertir-los sobre els perills d’en Trump.
–Jo agafo la placa, faig un parell d’acudits i avall, que el que vol la gent és el bufet lliure que ens espera tot seguit.
Ni tan sols es posa a la solapa la bandera d’algun país pobre i desgraciat, que és el mínim. Serà que els venedors d’assegurances són ensopits de mena, perquè tu veus la gala dels Goya, en la qual cada premiat dona la tabarra amb el que li passa pel cap, i t’imagines que fins i tot els lampistes, en la festa del seu patró –si existeix tal sant–, aprofiten per parlar d’immigrants morts al mar i no de vàters avariats, com correspon. Al cap i a la fi, el mateix mèrit –si no més– té qui sap desembussar una canonada que el que s’aprèn un guió.
Millor aniríem si en lloc de la gala dels Goya passessin per la tele la convenció dels venedors d’assegurances, que aquests no donen la llauna. El que més van repetir els actors va ser que ve la ultradreta, però el que em va agradar és que –van afegir– per postres ve sense avisar. Si arriba d’improvís mentre estic fent unes canyes en el bar Cuéllar, almenys tindré excusa per arribar tard a casa, vaig pensar per mi.
Altra cosa seria si el fet de reiterar que cal tenir habitatge digne, que hem de cuidar la terra, que les guerres són lletges i que no s’ha de desitjar la dona de l’altre –això l’últim no estic segur que ho diguessin, ja se’m tancaven els ulls– tingués algun efecte. Però l’endemà tot seguia igual, cosa que demostra que els còmics tenen tanta poca mà per a arreglar el món com els venedors d’assegurances, podrien estalviar-se la tabarra i assaltar el bufet directament. Ells creuen que sí, que a força de repetir-ho, l’arreglaran. Els passa que de tant dedicar-se a la ficció, confonen els desitjos amb la realitat, la vida amb els somnis i agrair un premi amb fer un míting.
Notícies relacionadesFins i tot els nens són més realistes i, sobretot, no donen tant la murga. Fa poc vaig preguntar al meu fill Ernest, catorze anys, com li havia anat a escola el dia que havien de realitzar no recordo quin treball per la pau.
–Fuah, fantàstic. A partir de demà ja no hi haurà guerres al món.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
