Després dels premis Goya
El cine en flames
‘El 47’ i ‘La infiltrada’ són dues bones pel·lícules que expliquen el nostre passat i han tingut un gran èxit de taquilla. Però van empatar
Que la gala dels Goya arrasés en televisió i tingués un 24,4% de share –2,3 milions d’espectadors de mitjana– indica que el món del cine espanyol desperta gran interès. És una bona notícia per a una indústria amenaçada pel tancament de moltes sales. I les dues premiades com a millor pel·lícula, El 47 i La infiltrada, són de qualitat i tracten de la nostra història recent. Una, la lluita dels immigrants, llavors espanyols, que arribaven a Barcelona, construïen una vivenda i aspiraven a la dignitat. L’altra, el terrorisme d’ETA, a través d’una policia infiltrada que assumeix grans riscos i on la jerarquia antiterrorista és vista amb més cruesa que reverència. Els herois no són les cúpules, sinó els agents corrents.
Són dos films que a més han tingut –tots dos– un gran èxit a taquilla, cosa que indica que l’Acadèmia de Cine no sempre sucumbeix a la seva torre d’ivori. Per això es pot entendre que el premi s’hagués de compartir perquè el vot dels 2.334 socis es va partir per la meitat. Les dues pel·lícules han generat una gran atenció –acadèmica i popular– i són un exemple de la bona memòria històrica: relats a través del cine, la literatura o la història rigorosa que ens ajudin a entendre o rememorar el passat, més enllà de tosques simplificacions. L’empat del Goya em va recordar el d’aquella assemblea de les CUP del desembre del 2015 en què els assembleistes van empatar a 1.516 vots sobre si recolzar la reelecció d’Artur Mas o enviar-lo a "la paperera de la història". Aquell empat va ser rebut amb gran incredulitat. Es va dir que no podia ser. ¿Com ara?
Notícies relacionadesSón dues excel·lents pel·lícules. La infiltrada és un gran thriller. Mereix el premi a la millor pel·lícula i a la millor actriu (Carolina Yuste). I El 47 és un film social que empatitza amb els menys afavorits –mal missatge per als que com Milei creuen que la justícia social és una aberració–, tot i que una mica ensucrada i allunyada del neorealisme italià. No hi ha Giulietta Masina, ni Anna Magnani, però Eduard Fernández –que va rebre el premi al millor actor per Marco– és insuperable i dona veracitat a tots els personatges que encarna. Malgrat que algunes escenes d’El 47 semblen fins i tot un conte de Nadal.
Que La habitación de al lado de Pedro Almodóvar només surti amb el premi al guió adaptat, la millor fotografia i la millor música indica que l’Acadèmia no prefereix el consagrat. Però el film captiva i tracta un assumpte molt d’avui: el dret a una mort digna. Tot i que la pel·lícula seva que més recordo és aquella festiva Mujeres al borde un ataque de nervios, amb la qual vaig passar una gran estona. Una història poc transcendent molt ben explicada. Me la va fer recordar Casa en flames, una rocambolesca trama de la burgesia catalana que comença amb un gran ensurt i aconsegueix mantenir l’interès, malgrat les hipèrboles. S’emporta el premi al millor guió original Eduard Sola. Bé, però també podia haver optat a la millor pel·lícula, la millor direcció (Dani de la Orden) i la millor actriu (Emma Vilarasau).
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
