La granota i l’escorpí

Tot i que la relació de Vox amb el PP podria caracteritzar-se com una abraçada de l’os, en realitat es tracta d’una simbiosi encara més sinuosa i letal, perfectament resumida en la faula de la granota i l’escorpí. El PP vol travessar el riu cap a la vorera del poder, i l’únic aliat que pot garantir-li la travessia és, alhora, el que pot enfonsar-li l’agulló que el farà naufragar, no endebades, com descriu Isop, està en la seva naturalesa clavar-li la fiblada.

Vox és l’aliat inevitable que voldria evitar, si més no maese Feijóo, el gallec que aspira a conquerir el poder d’Espanya malgrat que encara no ha conquerit el PP de Madrid. Però més enllà de Feijóo i d’alguns Moreno Bonilla, que somien habitar en una certa centralitat política, el PP essencial, tutelat des de les coves d’Altamira pel guardià Aznar, se sent perfectament còmode amb la tribu de Patriots que glorifiquen Espanya –amb el seu MAGA castís– des del Marriot de Madrid. Per això, cada vegada que Feijóo insinua alguna aproximació a Junts o al PNB, als quals necessita desesperadament per demostrar que també el PP té perifèria, apareixen les Ayuso recordant al beatífic gallec la naturalesa infrangible del dogma: catalans i bascos no són un pecat venial, sinó la via directa a l’infern dels pecadors. Al capdavall, entre l’agenda d’Ayuso i la d’Abascal només hi ha matisos de redactat, tan similars en la gramàtica, com siamesos en les intencions. Per això Feijóo està en un dilema pervers: estirar cap al centre ideològic i ampliar les aliances cap a partits de naturalesa diversa, o reforçar l’ultrisme i deixar-se transportar per l’escorpí que aplaudeixen els del PP d’abans, quan eren ells els autèntics Patriots. Dilema, altrament, que potser ni tan sols pot plantejar-se, perquè els MAR d’Ayuso vigilen cadascuna de les seves desviacions. En realitat la pregunta pertinent és si Feijóo mana o el deixen manar, mentre no s’han de prendre les grans decisions.

Notícies relacionades

Ecologia per a imbècils

El cine en flames

I tanmateix, Feijóo té raó a intentar escapar-se del perill, malgrat els cants de sirenes dels seus col·legues, perquè no hi ha cap mena de dubte que Vox no ha vingut per ajudar el PP, sinó per substituir-lo, en un procés de jivarització que ells anomenen Reconquesta. De fet, si s’analitzen algunes de les proclames que alimenten l’estómac dels seus acòlits, Abascal no vol altra cosa que culminar el projecte que Aznar va iniciar en els seus temps daurats, quan va construir el gran Madrid a costa de privatitzar serveis públics i crear una casta d’amics de pupitre que van esdevenir el poder financer. El seu model d’una Espanya grande y libre, alliberada de molestos governs regionals, capada en drets fonamentals i amb les colònies bascocatalanes sotmeses, és el que ara defensa, amb menys complexos interns i amb més aliats externs, el Patriot Abascal. De fet, la qüestió no és si Vox es cruspirà electoralment el PP, cosa la qual està molt lluny de poder passar, sinó de com imposarà el relat de la dreta autoritària –com ara diuen a l’extrema dreta– que deixarà el PP sense marge. És una colonització ideològica que té garantida la via d’entrada a Génova de la mà de les Ayuso i els Abascal, però que ara està reforçada per l’onada europea en aquesta mateixa direcció. Abascal només és un escolanet en aquesta gran missa que s’està preparant, però, afavorit per l’onada, ha rebut una empenta que deixa el PP sense marges.

La dualitat de la situació és endimoniada: necessita allunyar-se de Vox per tal de donar una imatge de partit seriós, aconseguir eixamplar els seus límits i conquerir l’espai central; però alhora, en el moment actual on el relat dels Patriots viu un moment daurat, qualsevol allunyament del discurs de Vox l’allunya també de l’onada i, en conseqüència, dels vots. I aquesta perversa dicotomia que pateix el PP és la mateixa que pateixen els grans partits de dretes europeus, que necessiten comprar el discurs extrem per mantenir les posicions, però alhora, quan més el compren, menys són ells mateixos. Aquesta és, doncs, la veritable reconquesta dels Patriots reunits a Madrid: no és una conquesta directa pel poder, sinó pel domini del relat, i si aconsegueixen imposar-lo, és igual si són ells o la dreta de sempre, els que l’implementen. D’una manera o altra, hauran guanyat.