El país no descobert
Pedro Almodóvar /
Moltes vegades no es tracta d’una casualitat, sinó d’un signe dels temps, d’una confluència inesperada perquè hi ha alguna cosa, en l’ambient, que és propícia a aquesta mena de lligams. O sí, potser sí que són casuals, perquè no n’han parlat abans, perquè els projectes, cadascun d’ells, fa via pel seu compte, sense saber res dels altres, i es troben per atzar en una mateixa cartellera. Tot i això, però, responen, segur, a una certa necessitat d’abordar la temàtica que els és comuna. Parlo de tres pel·lícules que coincideixen en el temps, estrenades els últims mesos, més o menys guardonades, més o menys reeixides, més o menys alabades per la crítica. Es tracta de La habitación de al lado, de Pedro Almodóvar; Los destellos, de Pilar Palomero, i Polvo serán, de Carlos Marqués-Marcet. Potser tampoc no és casual (o sí) que s’hagin estrenat en el vintè aniversari de Mar adentro, un dels primers films que va retratar la lluita pel dret a morir dignament.
Les tres pel·lícules indaguen en "aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers", la definició que fa Hamlet de la mort en el famós monòleg del "ser o no ser". La mort i el desig que el cos "tan i tan sòlid" es fongui o es dissolgui "convertint-se en rosada". O la immediatesa del final, no pas volgut, però inevitable, i la necessitat de conviure-hi amb lucidesa. Totes tres ens parlen del procés i de quina manera afrontar el viatge, si seguim la imatge shakespeariana. I totes tres intenten acostar-s’hi a partir d’una estètica que en podríem dir minimalista, a partir de ben pocs elements, els imprescindibles. Elles o ells, l’entorn, el desenllaç i la vida que segueix el seu curs.
Almodóvar fracassa. És capaç de convertir la mort programada en una desfilada de modernitat vàcua i sense ànima. Amb diàlegs impossibles i amb una insuportable tendència a la grandiloqüència, perquè el "menys és més" esdevé aquí una filera pretensiosa de citacions, començant pels morts que van dibuixar Joyce i Huston, que s’aixecarien de les tombes per denunciar l’apropiació indeguda. A Polvo serán, en canvi, el camí cap al suïcidi assistit és una dolorosa dansa de la mort en la qual assistim a la vetlla i al funeral, figurats, abans d’arribar lentament al moment decisiu, amb parsimònia i fredor i amb ressonàncies d’All that Jazz, de Bob Fosse, però aquí amb el contrapunt poètic d’una enorme Maria Arnal (quina banda sonora!) i dels moviments sincopats i magnètics de La Veronal. "Polvo serán", deia Quevedo, "más polvo enamorado". A Los destellos no hi ha amor passional, el que està disposat a tot, sinó una estimació profunda per la persona, per aquell que se’n va i no tornarà de les fronteres desconegudes. Ser al costat d’algú que ho va ser tot i que s’ha anat convertint en una ombra de record, llunyana. La mort s’encara a aquesta llunyania i la converteix en una pietat pròxima, que no busca sinó compartir la contorbació, sense alteracions, sense accents. Només l’agraïment per ser allà, junts, al port, amb la desconeguda.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
