¿I tu amb qui has empatat?
Una de les pitjors coses que es pot dir d’algú és: "¿Però aquest amb qui ha empatat?", i tots estimem Hansi Flick per les mateixes raons per les quals odiem José Bordalás (l’alegria temerària de la golejada brilla més que l’eixuta ambició d’anivellar-se en la mediocritat) i, no obstant: que revolucionàries i boniques poden ser unes taules en una societat hiperaccelerada i obsessionada amb la victòria. El cap de setmana passat, sense anar més lluny, els dos equips de Madrid van empatar, cosa que acosta el Barça al capdavant de la Lliga. I en els premis Goya, es va donar un confús ex aequo que va proclamar guanyadores en la categoria de millor pel·lícula tant El 47 com La infiltrada (hi havia una possibilitat del 0,091% que els 2.000 vots dels acadèmics es repartissin així). Fa poc, el Campionat del Món de modalitat llampec d’escacs es va resoldre d’una manera similar: després de set partides, Carlsen i Nepo van arribar a l’acord d’aixecar-se de la taula i cenyir-se tots dos la corona de campions (la raó que van donar és que no hauria sigut just derrotar per mer esgotament, que és com tradicionalment la gent perd en la vida).
Sigui en la Batalla de Filipos de l’Antiga Roma o en uns Jocs Florals del col·le del teu nebot, l’empat sempre ha aixecat suspicàcies. Un entén les victòries pírriques i els triomfs solemnes, tal com ha après en carn pròpia de les derrotes immerescudes, però, en un món caòtic, costa assimilar el repartiment harmònic. Encara avui es pregunta a la CUP com va poder ser que la seva assemblea per investir Artur Mas com a president acabés en empat a 1.515 vots.
Els mecanismes de l’empat són misteriosos. La primera norma diu que mai empataràs si surts a empatar: només buscant la victòria s’esgarrapen les taules. La segona és que és fàcil empatar amb algú a qui estimes, sigui un amic o un fill (jo mateix utilitzo l’empat amb finalitats educatives, en futbol de passadís i en partides d’escacs, perquè el tap de bassa no s’encoratgi massa però alhora no es frustri), però el que és complicat és empatar amb l’enemic. La clau és que en un empat ningú guanya, però tampoc ningú perd: ningú vol que el mal no perdi, fins i tot encara que no guanyi.
Notícies relacionadesL’empat és més reformista que revolucionari, més continuista que rupturista, i té fama d’equidistant beat. Només per això, tant empat recent em fa gràcia, em sembla gairebé contracultural, en un context on els poderosos del món al·ludeixen a la grandesa que aixafa qui està per sota.
Ara bé, amb ells, amb els dolents, no m’agradaria empatar. Perquè, com explica José Antonio Marina en el seu Ética para náufragos, una persona tolerant ho és en qualsevol situació, tret de davant la intolerància. És a dir, algú tolerant, per ser-ho veritablement, ha de ser intolerant davant l’intolerant. Per això, tot i que em faci gràcia l’empat en coses menors, campionats d’escacs o premis cinematogràfics, tot i que en aquests casos em sembli una bona vacuna contra l’obsessió monomaníaca del guanyador, no ens podem permetre anar a empatar, o empatar, o pactar, o beneir, els deliris dels nous guanyadors del planeta, aquests que miren el món per sobre de l’espatlla i semblen preguntar-nos, amb la pitjor de les ganyotes: ¿però tu, amb qui has empatat? Ni idea de com es pot guanyar contra ells, però almenys no els considerem dignes d’empat i tinguem clar que mereixen perdre. Això o estem perduts.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
