Un cul en dues butaques
El Goya ex aequo a la millor pel·lícula per a El 47 i La infiltrada és una falta de respecte al públic del cine. Quan un espectador va a una multisala està obligat a elegir quina veurà a una hora determinada. O una cinta o una altra. No existeix el do de la ubiqüitat, no pot asseure el seu cul en dues butaques alhora. Si s’entreté a dubtar davant la cartellera desbordant, la resta de la fila es posa a tossir, a murmurar o directament el commina a decidir-se, que és per avui. Jo he vist la taquillera escollir per un client que amenaçava de quedar-se a viure davant del seu vidre.
L’Acadèmia del Cine Espanyol és un ens quedabé i sense caràcter incapaç de decidir qui ha guanyat aquest any la grossa. Que vingui una taquillera i ho digui ella. L’Acadèmia no es mulla, així que com a colofó a la seva gala més llarga que Allò que el vent s’endugué i més avorrida que Set anys al Tibet ens va organitzar sobre l’escenari una escena final amb xirigota dels Carnavals de Cadis, tots a casa tan contents. No crec que ningú ho estigués, la veritat. Vas a guanyar o a perdre Granada, en l’empat no hi ha tensió ni espectacle. El següent pot ser que l’any que ve s’emportin el Goya les cinc actrius principals, perquè totes ens cauen genial i són superamigues, o pitjor encara, les cinc dotzenes de tècnics de so nominats, que ens atiaran les seves cinc dotzenes de discursos contra el canvi climàtic i els aranzels, o d’agraïment a les seves mares i a l’Acadèmia vacil·lant i infantiloide. Retiro això d’infantiloide. Els nens opten sense més problema. El meu fill sabia perfectament que aquest cap de setmana volia anar al cine a veure Policán, un heroi meitat home meitat gos. Ideal per als que prefereixen no escollir entre amo i mascota.
Cal triar defensar o injuriar Karla Sofía Gascón, heroïna o malvada. O pots premiar la seva pel·lícula després d’assegurar-te que la protagonista no recollirà el Goya. Ho faran els productors que han intervingut en la decisió d’apartar-la de la primera fila per protegir la seva inversió, i que a l’escenari diran alguna cosa com: "Davant l’odi i l’escarni, més cultura". Haurem de preguntar a Policán com interpretar aquesta arenga híbrida i indeterminada, digna de l’oracle de Delfos o del subtitulador automàtic de Richard Gere.
Notícies relacionades"Aquesta trans"
L’odi serveix per denominar els tuits racistes, islamòfobs i mal educats que l’estrella d’Emilia Pérez va escriure fa cinc anys, i que s’han ressuscitat ara que és famosa. També per anomenar el sentiment de rebuig col·lectiu que ha despertat l’actriu d’ideologia trumpista que es feia la víctima de discriminació per motiu del seu gènere, i que ha dinamitat la seva fulgurant carrera per llenguallarga. L’escarni, el mateix. El va practicar i l’ha rebut, de gent que no coneix de res, i també dels seus companys que intenten evitar esquitxades i preservar les mínimes possibilitats que els queden en els Oscars. Segur que aquest últim li haurà fet més mal. Els productors que extirpen sense compassió la primera persona trans cridada a conquerir l’Olimp de Hollywood per salvar els seus balanços, avui "aquesta trans de què vostè em parla", no van desaprofitar l’ocasió de clavar-nos una moralina anticancel·lació als que lluitàvem contra el son al sofà. Error nostre, això sí, triar la gala penosa que va acabar de matinada i sense pel·lícula guanyadora, i no un capítol de Cormoran Strike, una sèrie meravellosa que mai acaba en taules.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
