Cada nit, la meva filla pregunta a crits des de la seva habitació què significa tal o tal paraula. És un martelleig constant, com el d’un ferrer, des que llegeix novel·les juvenils. Pàgina a pàgina el seu llenguatge s’eixampla una mica més cada dia. De vegades utilitza més temps preguntant pels significats de les paraules que llegint-les. Dilluns, mentre al menjador intentàvem veure el segon capítol de Paradise, l’Helena va preguntar què volia dir "esbufegar". Es va fer un silenci a la casa, i al final, en un clar cas de fugida cap endavant, vaig dir: "Bramar". La meva poc loquaç resposta li va suggerir una segona pregunta: "¿I què significa bramar?" Vaig prémer el botó de pause per no continuar perdent-me la sèrie; allò podia allargar-se. Em va donar per aclarir, o ennuvolar, que "bramar és rondinar". Per descomptat, la nena no tenia ni idea què era rondinar. Potser tampoc jo. Em vaig rendir i li vaig explicar que algú que esbufega, brama, rondina, és algú que està fart, enfadat o frustrat, i ho manifesta fent estranys sorolls amb la boca. Moltes vegades, ni tan sols n’és conscient. Se li escapen.
En un brot de retòrica, com si necessités resumir tot el que havia dit fins aleshores, vaig raonar que "esbufegar o grunyir són una manera de parlar". Era ja impossible continuar desenvolupant aquesta teoria a crits, d’una estança a l’altra. Em vaig aixecar de mala gana i em vaig presentar a la seva habitació esbufegant com un cavall. "Això és esbufegar", li vaig aclarir. Ho va entendre perfectament. Em semblava que també es feia càrrec de l’eloqüència dels nombrosíssims sorollets que un ésser humà pot emetre, i que són molt difícils de recollir al diccionari d’una llengua. Ens vam desinteressar del tot del que estàvem fent, ella llegint i jo veient una sèrie, i ens vam posar a grunyir, rondinar, rugir, bufar, esbufegar, mugir, mirant que cada vegada el so ens sortís d’una manera diferent. Coincidim que es tractava de maneres d’expressió arcaiques, però que sovint, quan se’ns escapen, queda perfectament sintetitzat el nostre estat d’ànim. Ens evita haver de detallar com ens sentim.
La parquedat pot en certes circumstàncies tornar-se inesgotable. Vaig recordar la primera pel·lícula en la qual van col·laborar Ennio Morricone i Sergio Leone. Per un grapat de dòlars. Van estar a punt de trencar en l’escena final. Leone pretenia utilitzar una peça musical en la fase de muntatge que Dimitri Tiomkin havia compost per a Río Bravo, de Howard Hawks. "Si utilitzes això, deixo la pel·lícula", va amenaçar Morricone, que al final se sortiria amb la seva, aprofitant una cançó de bressol que havia compost anys enrere per a Los dramas marinos d’Eugene O’Neill, i que li va colar a Leone sense dir-li res. La decisió va tenir, a la llarga, moltíssima fortuna. Va acabar sent el tema principal de la pel·lícula, en forma de xiulet. Aquest va funcionar tan bé que la següent pel·lícula junts, La muerte tenía un precio, començaria amb un home a cavall xiulant a la llunyania. En una volta més de rosca del primitivisme, El bo, el lleig i el dolent arrencaria amb l’udol d’un coiot.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
