Josep Pallach i les institucions

Pallach, nascut a Figueres, va ser un jove radical del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) que creia que la República guanyaria impulsant la revolució. Però la derrota, el xoc durant la guerra amb el PCE estalinista –que va assassinar Andreu Nin, líder del POUM–, la penosa fugida a França, el retorn a Espanya per lluitar en la clandestinitat, la seva detenció i la fugida posterior de la presó de Girona van ser un cru xoc. El 1944, a l’iniciar el seu segon exili, ja n’ha tret tres lliçons. Una, la revolució no condueix a res positiu. Dues, l’esquerra comunista, dirigida pel PCUS i per Stalin, porta a la dictadura. Tres, la democràcia és l’únic camí cap a una societat més lliure i justa.

Per això, junt amb el Front de la Llibertat, abandona el POUM i és un dels impulsors de l’MSC i de l’aposta socialdemòcrata. La seva nova orientació, que mantindrà sempre, ja queda clara en el seu primer article a Endavant i que Safont reprodueix. I aquesta opció és la que després el distancia dels que proposaven vies més esquerranes (Iugoslàvia, Algèria...) o d’unitat d’acció amb els comunistes. Però Pallach no és un polític exiliat, sinó que segueix el dia a dia d’Espanya. Quan el vaig conèixer a Tolosa (1966) el que més em va impactar és que sabia millor el que passava a l’interior que molts polítics barcelonins que creien –o deien, o volien creure– que Franco estava a punt de caure. El recordo amb uns retalls de l’informe FOESSA que deien que s’iniciava l’etapa del desenvolupament.

La pregunta eterna és què hauria passat si Pallach no hagués mort prematurament als 56 anys. El 1976 s’intuïa que dos polítics, d’orígens i idees diferents –ell i Jordi Pujol– ocuparien el terreny central de la política catalana. ¿Què hauria fet en les eleccions del 77? Ningú ho sap, ja que van ser mesos en què tot es va precipitar, però tinc la impressió que hauria apostat per una llista del centre progressista i l’esquerra democràtica catalana. ¿Amb Pujol i l’ERC de Barrera? Potser ell ho hauria aconseguit i tot hauria sigut diferent. ¿Després? A Felipe González li hauria acostat la socialdemocràcia i la pressió europea, però sempre va lluitar perquè es reconegués l’MSC com un partit nacional.

Per a ell, després de Franco, la prioritat era recuperar les institucions catalanes d’autogovern. Per això va promoure que el clandestí Consell de Forces Polítiques exigís el restabliment de la Generalitat i del president Tarradellas. No va ser –ni de bon tros– un històric tarradellista. Als 50, després de la renúncia del president Irla, va voler que el rellevés Serra i Moret, que era el vicepresident del Parlament i socialista. Però, quan va arribar la Transició, va tenir clar que la prioritat era el reconeixement de les institucions històriques. I que la democràcia –vingués com vingués i guanyés qui guanyés– tingués el reconeixement de Catalunya a la partida de naixement.

Notícies relacionades

Esbufecs

Un cul en dues butaques

Primer, les institucions. Per això Tarradellas. I la Generalitat va ser restaurada pel primer govern democràtic espanyol. Després –en ple procés– algú va dir que hauria sigut independentista. Però la seva clara aposta per les institucions històriques és patent. Per a ell –que sabia de derrotes–, la Generalitat era la garantia de l’existència política de Catalunya. No crec que ni pogués pensar a arriscar-la.

Però la seva clau era la persona. Un pedagog que es guanyava la vida ensenyant i creia que la política exigia pedagogia. Un pragmàtic amb arrels i amb idees. Al contrari d’un professional, o d’un dogmàtic, o d’un suficient. Comunicava bé, enganxava.