L’Espanya progre

Notícies relacionades

Vox no vol que es parli de la menopausa

El món sempre ha sigut un Monopoly

A la gala es va parlar català com mai. No per desig de l’organització, sinó perquè bona part dels premiats que van prendre la paraula es van expressar en algun moment de la seva intervenció en català. Eren catalans i catalanoparlants. Va brillar amb llum pròpia Marcel Barrena, director d’El 47 i fill de Torre Baró. Barrena, que va reivindicar la llengua catalana com la seva, va citar El 47 com un homenatge, entre d’altres, a aquesta llengua que es parla a l’est espanyol. En retrocés, això sí. Però molt viva encara. Malgrat tot. I, com sempre, sense formar part de l’imaginari espanyol, que, a l’hora de la veritat, no es reconeix a si mateix com a plural i divers.

Ni en l’ambient hiperprogre dels Goya, on, un rere l’altre, els premiats expressaven la seva solidaritat amb els sensesostre o amb la immigració. Això és compatible amb una realització que ignora tota expressió en català quan concep la gala. O en gallec. O en basc. En absolut hi va haver cap grup musical que cantés, per exemple, en català. Sempre els mateixos i ja anem cap a la 40a edició. O en qualsevol altre idioma que no sigui el castellà, que queda clar que és l’únic idioma espanyol. Malgrat un ambient regnant que representava el més progre d’Espanya i en una conjuntura política que, si algun sentit té, és la pluralitat i el pes de la perifèria, que és el que fa possible que Pedro Sánchez, present a la sala, sigui i continuï sent president d’Espanya. Ni així.