Església

De monges i queixes

Les queixes pel forçós abandonament de les religioses comparteixen cert eco amb altres laments: quan baixa la persiana una llibreria o desapareixen els quioscos

1
Es llegeix en minuts
La marcha de las clarisas del monasterio de Pedralbes moviliza a los vecinos

La marcha de las clarisas del monasterio de Pedralbes moviliza a los vecinos / EFE

Allà eren, rebent la comitiva municipal amb les seves pancartes, protestant per la marxa imminent de les tres religioses que mantenen viva la flama espiritual del monestir de Pedralbes. La missa de diumenge al migdia perdurarà, però els murs ja no acolliran la presència continuada de les monges. Els números són els números, i les vocacions religioses donen per al que donen. És a dir, per a poc. L’orde de les clarisses és diàfana al respecte: és preceptiu que les comunitats dels monestirs acullin almenys cinc monges. Davant aquesta situació, més que aixecar la pancarta –«No buidem de vida el monestir de Pedralbes»– es podria elevar les pregàries perquè torni a prendre la flama vocacional o, posats a fer, animar-se a encarnar la solució. El camí de la fe és ampli. Segur que l’Ordre de Santa Clara estarà encantada d’acollir noves postulants, tot i que siguin de vocació tardana.

Notícies relacionades

Les queixes davant el forçós abandonament de les monges comparteixen cert eco amb altres laments: quan abaixa la persiana d’una llibreria, desconcertada per les pèrdues, o quan desapareixen els quioscos dels carrers, o quan les ciutats es van quedant sense cines. La reacció no deixa de ser contradictòria. D’una banda, protestar per una cosa la continuïtat de la qual està a les nostres mans. Ja saben: comprar més llibres, més diaris o anar més al cine. De l’altra, la necessitat una mica pueril de culpar una instància superior del que és responsabilitat pròpia. I, encara més, el desig de mantenir un escenari que creiem més afavoridor. Desitjar que perduri una cosa en la qual ja no es participa, però que parla bé de nosaltres. Que ens fa semblar més cultes, més interessants, més informats... En definitiva, enyorar el que no som.

Així estem, volent retenir el que menyspreem, creient-nos o intentant ser millors del que som i alliçonant sobre ensenyaments suspesos estrepitosament. I, sí, la reflexió també serveix per a l’exercici polític. És difícil reclamar dignitat des de la baixesa de la mentida.

Temes:

Cine