El peix diable i la democràcia

És temptador culpar-ne les xarxes socials, però el fenomen no és nou ni tan simplista com atribuir-lo als likes i els retuits. En els 80, una comèdia nord-americana protagonitzada per Michael J. Fox abans de Retorn al futur (Family ties, Enredos de familia a Espanya) explicava la història d’una família en la qual uns pares hippies i progres xocaven amb els seus fills: un conservador a l’estil Ronald Reagan, apassionat de la corba de Laffer, i una noia materialista obsessionada per la moda. Si tornéssim al futur i avui es rodés una nova versió d’Enredos de familia a Espanya, els pares serien professionals liberals, el fill defensaria que els youtubers són oprimits per l’Estat perquè els obliga a pagar impostos i la filla seria influencer amb residència fiscal a Andorra.

Hi ha, per tant, una clàssica rebel·lia contra l’ordre establert que explica aquesta indiferència cap al sistema democràtic. S’acusa sovint, i amb raó, d’adamisme les joves generacions, per exemple, quan arriben a la política i a les institucions, però els pares d’avui han demostrat des de fa anys ser progenitors adamistes: ara sembla que ningú abans que ells va educar adolescents. A Espanya, les generacions nascudes després de la Transició van ser educades en la devoció del sistema democràtic, molt sovint amb arguments acrítics o puerils. La generació del 15M va iniciar la rebel·lió contra el que va anomenar el règim del 78, i ara els seus germans petits tensen el pèndol i qüestionen, dubten o es declaren agnòstics respecte al sistema democràtic.

És curiós que unes generacions educades en prosperitat (almenys en termes de la història d’Espanya), llibertats i drets reneguin del sistema polític que ho ha fet possible. Els joves identifiquen democràcia amb partits polítics, ineficàcia, indiferència cap als seus problemes i interessos, discussions incomprensibles i actituds tan impresentables que ni tan sols són pastura de viralitat en xarxes. El fracàs de la democràcia no és tant del sistema constitucional com del sistema de partits, allunyats de la realitat i incapaços de reformar un model que necessita alguna cosa més que una capa de pintura.

Es poden aportar altres explicacions, com els efectes de la guerra cultural, la reacció a les polítiques identitàries i el tsunami reaccionari, cosa que explica la bretxa de gènere en les enquestes: moltes noies veuen en el sistema democràtic una salvaguarda, un mur de contenció davant el neomasclisme. I també cal apuntar a l’èxit de la propaganda, sobretot en xarxes, de la dreta nativista i autoritària.

Notícies relacionades

Milei, el criptoestafador

El cas Comorera

Però una de les raons principals és la incapacitat de les generacions més grans d’aquests joves per explicar com a adults la realitat, les fortaleses i les debilitats del sistema democràtic. Els més grans no han sabut evitar la banalització del discurs públic. Al contrari, l’han incentivat. ¿Què podem esperar d’una societat que ha reduït fins a l’infantilisme la conversa social? Gatets i peixos diable en lloc d’una discussió pública seriosa i generalitzada sobre la fiscalitat de l’SMI, que afecta de manera directa tants joves.

Quan tot és relatiu i res importa, benvinguts siguin els homes forts que malgasten certeses.