Dia dels enamorats
Sant Valentí en temps de turbocapitalisme
Els vincles afectius han experimentat un gran tomb en l’últim segle. La intimitat s’ha mercantilitzat i l’amor romàntic semblaria gairebé mort
Tot i que els catalans som més de Sant Jordi, de rosa i llibre, que de les fletxes de Cupido, el cas és que van en augment els restaurants que anuncien sopars romàntics per celebrar Sant Valentí, de la mateixa manera que Mercadona ofereix també en aquests previs les postres estrella per endolcir l’ocasió, per 6,60 euros: un pastís amb forma de cor vermell. La qüestió és consumir; les societats del turbocapitalisme han mercantilitzat l’amor i la intimitat, transmutant-la en un reality show continu. Penso en Montoya, en el vídeo viral que mostra el concursant batent el rècord dels 100 metres llisos a la platja de les temptacions després que li hagin ensenyat la nòvia al llit amb un altre, embrancat en la tasca d’adornar-li el front amb un banyam de caça major. Em cago en l’amor, deia una cançó de Tonino Carotone. En aquests temps boirosos, la incertesa constitueix la tònica general, que no només es projecta sobre la política, sobre els avenços de la intel·ligència artificial o sobre el futur d’un planeta que està coent-se al pil-pil.
En l’últim segle, què dic, en els últims 50 anys, els vincles afectius s’han transformat de manera indicible. S’ha erradicat el matrimoni de conveniència (almenys a Occident). No es necessiten papers per estimar. La família contemporània ara adopta múltiples formes. El gènere i el desig s’han subdividit en infinitat de matisos. Apareixen fórmules com el living apart together; o sigui, compromís, sí, però cadascú a casa seva i bugades separades. S’ha normalitzat el fet de gaudir de diverses parelles al llarg de tota una existència. Internet ha multiplicat les possibilitats de trobar milers de mitges taronges amb un sol clic, mitjançant aplicacions que també produeixen empatx, esgotament i insatisfacció. Culte al cos i, alhora, cossos que no es toquen.
Notícies relacionadesEntre els reajustaments, hi ha els que creuen en el poliamor i els que aposten per l’agàmia; és a dir, per afrontar la vida sense parella. La solteria ha deixat de ser un estigma: a Nova York, el 50% de la població viu sola, segons l’escriptora Vivian Gornick; a Espanya hi ha més de 14 milions de persones solteres, segons les dades més recents de l’Institut Nacional d’Estadística. Investigacions científiques, a més, han redefinit l’amor com un constructe sociocultural; l’antropòloga i neurobiòloga Helen Fisher, per exemple, sosté que el sentiment amorós entre els humans va néixer en part per necessitat, quan l’australopitec va baixar dels arbres i va aprendre a caminar: calia transportar les cries en braços i confiar, per tant, en l’altre perquè portés objectes o recollís fruits pel camí.
Sembla, doncs, que l’amor romàntic seria mort i enterrat. Tot i així, hi ha qui no claudica, qui accepta el risc d’entreobrir la porta del cor, qui sent que algú li importa de debò, qui se sorprèn davant el petit déu que irromp sense avisar, com en aquell poema de Borges El amenazado: «Es el amor. Tendré que ocultarme o huir [...]. ¿De qué me servirán mis talismanes?».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
