610,8 km
El món sempre ha sigut un Monopoly
"Ni una sola polzada cap a l’Est (Not one inch Eastward)". La frase és de James Baker, exsecretari d’Estat nord-americà sota la presidència de George Bush. La hi dirigia a Mikhaïl Gorbatxov el 9 de febrer de 1990 durant les converses sobre la unificació d’Alemanya després de la caiguda del Mur. Era un punt i seguit a les mateixes promeses que el mateix Bush havia realitzat al líder soviètic durant la cimera de Malta de desembre de 1989. El pacte era senzill: l’URSS recolzaria la unió de les dues Alemanyes a canvi que l’OTAN no s’expandís cap a l’Est d’Europa.
Ningú esperava llavors que l’URSS desapareixeria. Amb Gorbatxov jubilat, Borís Ieltsin assumia el poder de la renascuda Rússia. La roda de premsa conjunta entre aquest i Bill Clinton a la Casa Blanca l’octubre de 1995 passarà a la història. Clinton mort de riure davant les declaracions d’un Ieltsin que havia begut de més. La debilitat de Rússia exposada en tots els seus àmbits mentre les grans potències intentaven repartir-se la influència als Balcans, la guerra dels quals continuava. L’OTAN iniciava la seva expansió cap als antics països que van formar part del Teló d’Acer i l’antiga URSS, com els bàltics. Per a Putin, Occident no va complir les seves promeses i aquestes són les arrels de part del que ha passat.
Arremangar-nos en la història, més o menys recent, genera distorsions i ressuscita terribles fantasmes del passat. A ningú assenyat a Alemanya se li acudirà avui reclamar Prússia Oriental, la capital del qual és l’antiga Königsberg, avui la russa Kaliningrad; en canvi, per a Putin, reclamar Crimea és indiscutible, és el bressol de Rússia, des d’on va començar la cristianització del país a finals del primer mil·lenni.
No m’imagino Donald Trump i Vladímir Putin debatent sobre història, tret que sigui perquè el dictador i sàtrapa rus li recordi que Rússia va vendre Alaska als Estats Units l’any 1867 per 7,2 milions de dòlars de llavors. Tampoc m’imagino que la reclami. Almenys, de moment.
A la recerca de negoci i recursos
Notícies relacionadesEls imperis han sigut especialistes a moure i negociar fronteres al seu aire i expandir la seva influència econòmica i ideològica allà on considerin estratègic. Uns en nom de la llibertat i la democràcia, altres en nom de la dictadura del proletariat i alguns en nom de la raça o la religió. Des de la Doctrina Monroe d’"Amèrica és per als americans" fins a la decisió de traçar amb tiralínies l’Àfrica Colonial. Més lluny en el record, el pacte de Tordesillas que dividia Amèrica del Sud entre Espanya i Portugal. Més a prop: la cimera de Ialta de 1945.
El món ha sigut, és i serà un Monopoly, on les grans potències militars i econòmiques intenten sempre pactar a la recerca d’influència, territoris, negocis i recursos minerals. Pel camí: les tragèdies i les seves víctimes.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
