Pedralbes a Vilobí

He acariciat diverses vegades les columnes del claustre i me les he mirat amb deteniment; totes estan planes de numulites, són columnes fetes amb pedra de Girona, el famós marbre blau que acredita que la producció seriada, avui diríem industrial, de les pedreres de Girona va arribar a tots els confins de la Corona d’Aragó i del Mediterrani occidental.

El Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes constitueix, doncs, un patrimoni excepcional del qual han tingut cura fins ara mateix la comunitat de monges clarisses. Precisament pensant que si no hi havia noves vocacions un dia es podia acabar la vida comunitària a Pedralbes, la mare abadessa Montserrat Casas i la vicària del monestir, sor Immaculada Parera, van buscar la manera d’assegurar la continuïtat del patrimoni, de mantenir i enfortir el vincle amb la ciutat de Barcelona i proporcionar el finançament necessari per al manteniment del conjunt i de la vida comunitària. La fórmula que es va trobar va consistir en la constitució dins de la Fundació Barcelona Cultura del Fons Especial per a la conservació i restauració, exhibició i difusió dels béns mobles, immobles i fons d’arxiu i biblioteques que composen el conjunt patrimonial del Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes.

El conjunt dels annexos a la constitució d’aquest fons expliciten els béns aportats per la comunitat de monges clarisses i per l’Ajuntament de Barcelona. Tots els béns, inclosos els destinats a la clausura i els destinats a usos eclesiàstics i específicament al culte, es van incorporar al Fons Especial, amb les corresponents contrapartides i obligacions que assumia l’Ajuntament de Barcelona i amb salvaguarda sempre de la possible continuïtat de la vida monàstica i el manteniment del culte. L’eventualitat del final de la vida comunitària a Pedralbes encara no era evident el 2022, però era una possibilitat plausible; el Fons Especial establia les garanties de present i de futur per a la continuïtat de les relacions entre les clarisses i l’Ajuntament, el manteniment dels compromisos culturals i econòmics i la vinculació dels àmbits que es deien dedicats als usos eclesiàstics i de clausura. No quedava cap cap per lligar.

Aquest dimarts ressonaven amb una intensitat especial a l’església del monestir els Goigs de Santa Eulàlia: «Puix floriu com una rosa/ entre’ls vergers llevantins/ Santa Eularia gloriosa/ vetllau pels barcelonins». Però de les paraules de l’alcalde Jaume Collboni i de la mare vicària sor Immaculada es desprenien més enllà d’un punt de pesar i de tristesa uns vincles infrangibles. L’alcalde va remarcar que desitja que torni a Pedralbes, quan sigui possible, la vida monàstica i que cada any es repetiria la visita protocol·lària de l’Ajuntament al monestir i sor Immaculada recordava que es garantia el culte amb els caputxins de Sarrià entre setmana i amb preveres de la diòcesi els caps de setmana.

Notícies relacionades

Vox no vol que es parli de la menopausa

El món sempre ha sigut un Monopoly

Aquest cap de setmana les tres monges clarisses que fins ara han format part de la comunitat seran rebudes amb joia per la Fraternitat de Santa Clara a Vilobí d’Onyar. Les monges hi van voluntàriament, no sense pena, és clar, però conscients que canònicament i segons els preceptes de la vida consagrada fan falta un mínim de cinc membres per constituir una comunitat. Sor Pilar, la més gran; sor Isaura, la més jove, i sor Immaculada, el braç dret de l’anterior abadessa i ara vicària de la comunitat, deixaran la immensitat del monestir de Pedralbes i reprendran a Vilobí la vida comunitària. El rumor llunyà, el soroll de la Ronda de Dalt, el silenci reverencial de les dependències monàstiques quan acaba la visita del monument, seran substituïts pel silenci del bosc, pel llenguatge dels arbres i dels ocells en una nova aproximació franciscana. I ho faran sabent que a Vilobí continuaran sent testimoni viu de la vida monàstica a Pedralbes.

Els boscos entre Vilobí i Santa Coloma seran un nou motiu d’inspiració espiritual i les companyes clarisses rebran un afecte càlid i compartit en l’austeritat de les sandàlies, de l’hàbit i de la vida conventual. Pedralbes a Vilobí és un camí que refà el viatge des de Girona a Pedralbes dels materials que es van utilitzar per construir les parts més nobles del gran monestir barceloní. Crec que puc dir, amb coneixement de causa, que els veïns de Sarrià no han de patir ni pels aspectes patrimonials que garanteix amb solvència l’Ajuntament de Barcelona, ni els espirituals. Si alguna vegada hi hagués noves vocacions aquest és un camí reversible.