Desigualtat
Arquitectura de la segregació
Render del proyecto ganador para la rehabilitación de un colegio convertido en viviendas para mayores en Fuenlabrada. /
S’ha arribat a plantejar que les promocions de vivenda privada que hagin de reservar un 30% dels pisos a lloguer social tinguin dues portes d’accés en funció de la renda dels habitants. La porteria dels rics i la dels que no ho són. Seria una espècie d’arquitectura de la segregació: veïns que viuen en el mateix edifici però que, segons el sector, no comparteixen porteria ni zones comunes. Ni tan sols es troben a l’ascensor. Dos mons paral·lels en el mateix bloc. La vida com a les xarxes, algoritmatizada, trobant-se només amb la gent afí.
Arribats a aquest punt, el següent pas podria ser una segmentació total: rutes de transport diferenciades, restaurants per a cada classe social, parcs inaccessibles per als que no puguin pagar per entrar-hi. Un urbanisme en què un executiu financer no es trobi mai amb el repartidor que li porta el sopar, i viceversa. És clar que això ja passa amb la configuració dels barris més rics i més pobres, així que podríem aplicar altres formes de segmentació urbanes més creatives: rutes de transport segons la inclinació política, carrers segons la compatibilitat musical o parcs infantils per a tipus de criança: àrees verdes segregades per a la criança amb afecte, una altra per als del mètode Estivill i un altra d’insonoritzada per als de la criança lliure. Una ciutat per on la gent es pugui moure amb la garantia que no es trobarà amb persones patronitzades segons el seu gust particular i per on no es veurien les desigualtats, que són lletges. Fer comunitat i teixit social per a què.
La segmentació social ja es produeix de manera espontània: la roba que vestim, els llocs que freqüentem, el cotxe que conduïm... Tot això actua com a marcadors invisibles de classe. Però quan la desigualtat s’amplia, la convivència es deteriora i el que avui ens sembla una exageració distòpica es pot convertir en una realitat quotidiana. Les ciutats poden ser espais de trobada o convertir-se en laberints d’exclusió.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
