Canviar les regles i protegir la vivenda

En tot cas, la Casa Orsola és un símptoma més d’una crisi profunda que hem d’abordar de manera urgent. I per això, sorprèn que alguns aprofitin un cas com aquest per difondre missatges que no ajuden a anar a l’arrel del problema ni a buscar solucions. S’està parlant molt de la mesura del 30% com un escut infal·lible que hauria d’evitar que en el futur visquéssim casos semblants al de la Casa Orsola. I per això, diuen, el 30% hauria de ser intocable.

El cas és que el 30% no ens ha protegit de l’especulació perquè no està pensat per a això. La mesura del 30%, aprovada el 2018, no impedirà que quatre anys després un fons d’inversió comprés la Casa Orsola per fer lloguers de temporada. El problema és que la reserva del 30% tampoc ha funcionat per als que estava pensada: generar noves vivendes protegides. Segons les previsions inicials, amb el 30% avui s’haurien d’haver construït 2.000 pisos. La realitat és que només se n’han fet 26.

El balanç del 30% demostra que les bones intencions no sempre porten associats bons resultats. Això és problemàtic perquè avui el 30% és més necessari que mai. El que vol fer l’ajuntament no és tombar la mesura, sinó fer que funcioni, perquè ara no ho està fent.

No reformar el 30% és renunciar a construir vivenda protegida on més cal. I no ens ho podem permetre. Encallar la millora de la mesura per interessos partidistes i aprofitar situacions delicades com la de la Casa Orsola és, simplement, irresponsable. I és cert: ningú té la recepta màgica per resoldre l’emergència de l’habitatge; tampoc els que han pres decisions en matèria d’habitatge a Barcelona els últims anys. Que hàgim arribat fins aquí malgrat totes les proclames grandiloqüents i la gesticulació n’és una prova clara.

Notícies relacionades

Rubiales: una sentència amb clarobscurs

El bé no fa soroll i el soroll no fa bé

Però que no hi hagi receptes màgiques no significa que hàgim de deixar la vivenda en mans del lliure mercat, com fa Madrid. El model d’Almeida és el de la desregulació i la liberalització, que expulsa els veïns de la ciutat. Tot això, fent trampes amb les dades per intentar posar-se a l’altura de Barcelona quan ja fa molt temps que Madrid va tard. Si Almeida vol presumir de protegir l’habitatge, ha de posar fil a l’agulla. Cal canviar les regles del joc, no deixar-ho tot al lliure mercat. Cal regular. I això és el que estem fent a Barcelona. Per això estem aplicant la regulació de preus del lloguer, que ens està permetent parar l’escalada de preus: el preu del lloguer mitjà a Barcelona ha baixat un 5,2% durant el segon trimestre del 2024.

Serem la primera ciutat del món que acabarà amb els pisos turístics. Volem recuperar els 10.000 pisos turístics que hi ha avui a Barcelona perquè s’hi pugui viure. Aquest volum de vivendes equival als pisos que podria construir l’ajuntament en deu anys. No ens parem aquí. La següent batalla és la regulació dels lloguers de temporada perquè se’ls apliqui el límit de preus del lloguer tal com s’aplica a la resta de lloguers. El lloguer de temporada s’està convertint en una manera encoberta d’esquivar els límits de preus dels lloguers, i no ens ho podem permetre. La manera més efectiva de revertir-ho i d’evitar que hi torni a haver més casos semblants al de la Casa Orsola és regular-ne el preu. Continuarem canviant les regles del joc perquè a Barcelona l’habitatge ha de ser per viure.