Vivenda
Els terrats de Barcelona, oda i elegia
La falta endèmica de sòl i zones verdes va convertir els terrats en espais de convivència. Ara la ciutat suma la pressió turística i els ‘expats’ amb sous europeus
Obro la porta del terrat als operaris de la companyia del gas, que venen a revisar no sé quina història dels comptadors. Aquí anomenem terrat a aquest element arquitectònic tan barceloní, sobrevingut després de la supressió radical de la teulada que havia imposat el Renaixement italià, deixant oberta la sostrada, on bat el sol. Ho explicava Francesc Pujols en un article publicat al diari La Publicitat el juny de 1920, una bonica lloança a les terrasses de la ciutat, molt freqüentades pels barcelonins "per tocar el cel amb les dents".
Em quedo una bona estona amb els pencaires, l’abric posat, vagarejant per la coberta. Les últimes pluges han dissipat la calitja que sol coronar la ciutat com una boina de pelfa. Fa una mica de fred; l’aire arrossega els faldons d’una vella dama molt coneguda: la humitat. El bufador dels treballadors foragita una gavina. Recordo que de petits jugàvem a saltar de casa a casa, de tan juntes com estan, travessant un horitzó de terrats. Antenes, cables, xemeneies, tubs, lluernes. L’aventura acabava baixant en bloc, amb els genolls pelats, per les escales d’un altre immoble, en un altre carrer, entre les amenaces i improperis del porter de torn. En un altre temps, els conveïns es reunien als terrats durant la revetlla de Sant Joan per compartir una coca de pinyons i fruita confitada. Aquí dalt s’estenia la bugada. Es batanaven matalassos i catifes. Les dones prenien el sol. La falta d’espais verds va convertir les cobertes comunitàries en un espai de convivència annex: "Als terrats es construïa una vida paral·lela a la del carrer –va escriure Manuel Vázquez Montalbán–. Rellogats en pobres vivendes de barris desballestats plens de vençuts, resultat de mig Espanya que era fora del seu lloc, mig Espanya flotant a la recerca del seu lloc sota el sol...". Terrats de Barcelona, convertits també en miradors sobre la ciutat incendiada durant la Setmana Tràgica.
Des de les altures, els plàtans arran de carrer s’observen diminuts i sembla que es difuminin els colors i el fragor habitual. Quina bellesa de ciutat, dibuixada amb tiralínies en bona part, i com ha canviat en els últims anys. Resisteix com pot un quàdruple embat, la tempesta perfecta que formen l’escassetat endèmica de sòl, la pressió turística, la voracitat dels inversors estrangers i l’allau d’expats amb llocs de treball telemàtics i sous europeus. Se sent un eco fantasma, la dringadissa de milers de claus que demanen sostre on fer el niu. Penso en quantes cases Orsola hi haurà amagades en el traçat. Penso en els joves amb les ales tallades, en els pisos pastera, en les habitacions rellogades a la mestressa, com en la postguerra. Pot ser que el límit als lloguers hagi posat un cataplasma a les zones tensionades, però resulta insuficient i no constitueix la solució. Ja és inexorable augmentar el parc públic d’habitatges: correm el risc peremptori de convertir-nos en una Venècia sense canals ni barcelonins.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
