Desperfectes
Un nou món no tan estrany
Successives onades de bonisme emocionalista ens han fet creure que desmantellar fronteres és un videojoc de nens i que els exèrcits són una despesa desfasada
L’acceleració del món és tan intensa que no sabem si anem o venim i per això la sorpresa s’esdevé un hàbit. En qüestió de setmanes ja no sorprèn que amb la cooperació de Kamala Harris els nord-americans hagin reelegit un president que encoratjà els víkings a ocupar el Capitoli. Tampoc sorprèn que qui és l’home més ric del món -gràcies al seu geni inventiu- ara faci de bufó al Despatx Oval abans de purgar l’administració pública dels Estats Units. També donem per fet que la Xina més aviat calli i que Xi Jinping lideri amb discreció una gran potència sense autèntic Estat de Dret. Ja tampoc no crida l’atenció que la Unió Europea repeteixi com un mantra que cal vetllar per la seguretat i la defensa dels interessos europeus. En aquest cas, el mantra arriba tard. Pagar la seguretat vol dir crear una organització militar compartida i, sobretot, invertir enormes quantitats de diners públics que, per imperatiu electoral o social, solen dedicar-se a altres coses.
Hi haurà qui confiï que les proclames europeistes donin resultat però serviran perquè Trump no faci el que diu o Musk no faci el que fa? La realitat urgent és que ni amb l’agressió de Putin a Ucraïna els líders europeus han fet prou. Pel camí s’han perdut perns o interfícies. Ja va passar amb la fabricació de microxips o ara amb l’oportunitat enigmàtica de la intel·ligència artificial.
Notícies relacionadesEuropa complí la gran il·lusió de pal·liar l’enemistat entre França i Alemanya, integrà interessos econòmics, procediments de representació, gestió mancomunada. Va crear un sistema institucional integrador, però funciona lentament, i encara més en les crisis greus. Al contrari, es diu que avança amb les crisis i en part és cert però el món ha fet un gir espectacular que reclama una voluntat política d’excepció. És un estrany nou món i alhora no ho és tant, perquè les propensions són les de sempre, el domini, la força, ordre i desordre. No és que tornem a un món arcaic en què els conflictes es dirimeixen a canonades. És que estàvem en una llarga pausa, confiats que el món ja no era un lloc perillós per naturalesa.
Costa creure que els líders europeus no estiguessin al corrent que Trump i Putin temptejarien un acord sobre Ucraïna. Serà, per exemple, la sortida que es va donar a la guerra de Corea, de la mateixa manera que l’ex Iugoslàvia va quedar com un pneumàtic fet amb pegats. No es pot viure a la Història sense saber que té derivacions tràgiques, de la mateixa manera que no es pot estar a l’OTAN confiant que sempre paguin els Estats Units. Successives onades de bonisme emocionalista ens han fet creure que desmantellar fronteres és un videojoc de nens i que els exèrcits són una despesa desfasada. Ara resulta que les fronteres protegeixen i que els exèrcits ens defensen amb armament de cada cop més car i que s’han de pagar. No és que el món de cop i volta s’hagi trumpitzat: és que l’escenari ha atret Trump, com els camps magnètics.
