Perdó, perdó, perdó...

Si bé em sembla just que es vagi prenent consciència de com és de delicat comentar segons quines coses sobre col·lectius socialment estigmatitzats i en els marges de l’acceptació pública, ja sigui per motius de raça, condició física o sexual, també veiem que aquesta objecció s’ha anat estenent fins a infinitat de qüestions i per a tants col·lectius que de mica en mica va sent molt arriscat opinar públicament del que sigui. Malgrat que en alguns entorns com la xarxa X hi ha persones sense escrúpols que deixen anar autèntiques bestieses escudant-se en l’anonimat, en d’altres, com un diari, has d’assumir el que firmes, i si a més la firma és d’algú públicament conegut, la precaució s’ha d’extremar, tret que vulguis passar en segons a ser pastura dels insults més descarnats per part d’aquells que s’arroguen l’autoritat de planificar el que està bé i el que no.

Notícies relacionades

Rubiales: una sentència amb clarobscurs

El bé no fa soroll i el soroll no fa bé

Entrar en matèria

Dit això, ara ja em tocava entrar en matèria respecte al tema sobre el qual volia escriure avui, i sobre el qual també segur que algú s’hauria sentit ofès, però malauradament observo amb estupor que amb tot aquest preàmbul m’he quedat sense espai, així que res. Per l’únic que puc demanar perdó avui és per no haver entrat en el que volia opinar, un error pel qual en algun lloc a més d’un, probablement, li farà mal i li hauré de demanar perdó.