Trump no fa cas d’Europa

La incertesa es va multiplicar, ja que es confirmaven els pitjors auguris. ¿Per què ja admetia Trump, d’inici, que Ucraïna no podria estar mai a l’OTAN i no recuperaria les regions envaïdes? ¿Cedir abans de negociar? ¿Per què negligia Zelenski, a qui els Estats Units i Europa havien recolzat des de la invasió del 2022? ¿Per què no va parlar –ni després– amb ningú d’Europa? Un dels millors historiadors de l’Europa contemporània, l’anglès Timothy Garton Ash, ha dit que estem davant el "Múnic de Trump", amb referència al pacte de 1938 en què els caps de Govern de la Gran Bretanya i França (Chamberlain i Daladier) van cedir a Hitler part de Txecoslovàquia per garantir la pau. Per a Hitler només va ser l’aperitiu, i l’any següent (1939) va envair Polònia. ¿Qui assegura que Putin no seguirà els seus passos si la guerra d’Ucraïna s’acaba en una quasi capitulació?

Dijous Trump va insistir en el proteccionisme "perquè Amèrica torni a ser rica". I va afirmar –¿ho pot creure?– que l’IVA, que és un impost que acaben pagant els consumidors i que afecta els productes de totes les empreses amb independència de la nacionalitat– és un gravamen aranzelari europeu al qual replicarà amb tarifes als productes comunitaris. La guerra comercial, encara que en part sigui una arma de negociació, pot perjudicar tots els països, fins i tot Amèrica. I el desordre econòmic és benzina per a tota mena d’inestabilitat.

El president americà creu que Washington i Moscou poden aconseguir una pau ràpida a Ucraïna i, així, imposar-se a Kíiv i a Brussel·les. L’ordre al món exigeix un pacte entre els homes forts que manen en els grans estats. I no fa cas d’Europa perquè no té força militar.

Des del 20 de gener Trump actua com si, a més de president d’Amèrica, hagués sigut ungit líder plenipotenciari de bona part del món. L’ONU, l’ordre internacional posterior a 1945 i la sobirania dels estats no compten gaire. L’autèntic ordre i la pau mundial únicament seran realitat amb pactes dels "homes forts del món" que governen a Amèrica, la Xina, Rússia i potser l’Aràbia Saudita, Turquia... ¿Índia, Israel? Macron acaba de dir que Trump serà un "electroxoc" que forçarà Europa a reaccionar. Potser. Algú més pessimista pot pensar que, dividida en estats sobirans i amb un poder supranacional reduït, Europa és un nen petit perdut en la selva dels homes forts que dominen els grans estats.

Notícies relacionades

Llàgrimes de cocodril

Casa Orsola, embrió del parc social

I divendres el que Trump pensa d’Europa es va descobrir en l’anual Conferència de Seguretat de Múnic. El seu vicepresident, J. D. Vance, va proclamar tesis inquietants. El perill per a Europa no ve de fora –Rússia, la Xina– sinó que és intern: no respectar la llibertat. No es respecta establint vetos als que encarnen la creixent voluntat popular: "Si esteu governant amb por als vostres propis votants –en una clara al·lusió a l’extrema dreta–, Amèrica no us pot protegir". I parlant una setmana abans de les eleccions alemanyes, en què el populisme extrem pot ser el segon partit i després d’un quart atemptat terrorista obra d’un immigrant, va afegir: "Cada vegada més, Europa està votant els que volen posar fi a una immigració descontrolada". El ministre de Defensa alemany, Boris Pistorius, va improvisar una resposta: "No és admissible que equipari la democràcia europea a les autocràcies".

Les coses ara són així. Trump es creu cap d’un imperi i només respecta els caps dels altres imperis. I Europa té institucions embrionàries i no és un imperi sinó una suma de 27 estats. ¿Hi haurà electroxoc? Però Trump tindrà els seus problemes interns i, en contra del que es podia esperar, des de primers d’any els inversors aposten més per les borses europees, l’índex principal de les quals ha crescut un 9%, que no pas per l’americana, l’equivalent de la qual s’ha quedat en el 4%. Els diners no tenen por de Trump, però aposten més per la dividida Europa que per l’Amèrica imperial.