Zagajewski ja ho sabia

«No el notem», diu el poema. No el notem perquè mentrestant «algú llegia Aristòtil» o «un altre vivia un gran amor». És a dir, mentre els micos començaven a manar, nosaltres fèiem altres coses: «Preferíem la música». Subirana adverteix: «Els bons poetes veuen més». És una variant del que va escriure Hölderlin: «El que perdura ho funden els poetes». Té raó. Moltes vegades la poesia és una advertència, el crit del profeta a qui ningú escolta.

Notícies relacionades

L’estupidesa artificial

Quin atracament

Penso en tot això arran de l’onada intensa i sobtada (no ens enganyem: no pensàvem que la tempesta es generés en tan poc temps i fos de tal magnitud) que s’ha format amb l’adveniment de la segona Administració Trump. Penso en tot el que sabem de l’auge dels feixismes al segle XX i em temo que, mentre s’instauraven les leggi razziali a Itàlia o mentre Hitler envaïa Àustria, molts llegien Aristòtil o vivien un gran amor. És a dir, no pensaven que n’hi hagués per a tant.

A hores d’ara ja no és exagerat referir-se a l’auge de Trump en aquests termes. Però tot torna com si fos una comèdia. Des del logo infantiloide del Doge, un gat o una guineu que ben bé sembla tret d’uns dibuixos animats, fins a l’excursió amb el seu fill al parc d’atraccions de la Casa Blanca, l’exhibició impúdica de poder d’Elon Musk és la pitjor de totes les notícies que ens atordeixen. Una comèdia negra, una pel·lícula de terror, d’aquelles en les quals els pallassos amaguen una dalla darrere de la ganyota de la por.