Casa Orsola, embrió del parc social

L’operació de compra s’ha realitzat sota una fórmula de compra social i col·laborativa entre l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació Hàbitat3. L’Ajuntament de Barcelona ha comprat directament 21 edificis mitjançant el sistema de tempteig i retracte, però és la primera vegada que s’utilitza un sistema col·laboratiu. Sigui com sigui, del que es tracta és de fer front a dos greus i grans objectius: d’una banda, fer créixer el parc d’habitatge social de la ciutat des de l’1,5% actual fins al 15% que estableix el Pla Territorial sectorial d’Habitatge; i, d’altra banda, evitar al màxim la gentrificació d’inquilins que es converteixen en vulnerables residencials i que desertitza la ciutat posant-la en mans de residents de temporada.

De fet, la compra col·laborativa –una espècie de copropietat social– ara iniciada obre aquí un camí molt interessant que s’afegeix a altres figures de col·laboració per proveir habitatge social que ja s’han implementat a Barcelona: la cessió en dret de superfície de sòls públics a entitats sense ànim de lucre –fundacions i cooperatives– perquè construeixin habitatges de lloguer o de cessió d’ús i després les gestionin per un període llarg de temps; els concursos de sòl públic per promoure habitatges protegits per part de privats; la cessió en dret de superfície d’edificis públics a entitats socials perquè els rehabilitin i destinin lloguer social; els programes de concertació d’habitatges de lloguer privats gestionats per entitats socials amb cobertura pública de les rendes que no poden assumir les famílies inquilines; la cessió d’habitatges públics a entitats socials per atendre a necessitats de persones vulnerables.

Notícies relacionades

L’estupidesa artificial

Quin atracament

A tot arreu fa falta finançament per abordar projectes costosos i es necessiten mans per gestionar programes complexos. Tota l’atenció a les necessitats d’habitatge social no la pot portar a terme el sector públic ell sol. I, per tant, es converteixen en claus les organitzacions socials com a socis desinteressats de l’Administració. Les housing associations al Regne Unit o als Països Baixos, les HLM a França exerceixen un rol extraordinari en aquesta funció. La seva tradició és molt llarga, de més de seixanta anys. Al nostre país, les proveïdores socials d’habitatge –així pensem que ens hauríem de dir– som relativament recents, potser poc conegudes i poc nombroses. Però cada dia que passa constatem que som més necessàries. Per aquesta raó, estem demanant l’establiment d’un marc jurídic de foment i suport que ens permeti arribar a cotes més elevades de participació en la responsabilitat pública en la defensa del dret a l’habitatge.

D’altra banda, la nova fórmula de compra col·laborativa publicosocial podria ser l’embrió d’una organització estable publicoprivadasocial de la ciutat de Barcelona, com tantes d’altres existeixen al món, com el Foncier Social de París, o les CLT (Fideïcomís de sòl comunitari) de Londres o Nova York. Aquestes figures són les que permeten la multiplicació, la màxima participació i el control democràtic d’operacions del tipus de compra de la Casa Orsola, i també podrien utilitzar-se per a la gestió dels habitatges protegits que es vagin generant a la ciutat arran de l’obligació de destinar a aquest objectiu el 30% dels nous habitatges, o per altres vies, directes o indirectes. Com que el camí s’ha dibuixat, ara és qüestió de seguir-lo.