Estefania de Mònaco, l’última rebel
Estefanía de Mónaco, en 2003
Hi va haver un temps en què totes volíem ser Estefania de Mònaco. Mentre la seva germana Carolina representava l’elegància, la contenció i el deure, Estefania era pur instint. Era una princesa que no volia ser princesa. Fugia del protocol, feia el que li donava la gana, encarnava la rebel·lia amb una barra que poques dones de la seva posició s’atrevien a mostrar. Va ser cantant, dissenyadora de banyadors, empresària, activista pels drets dels animals i funambulista sentimental. No va tenir por dels escàndols ni dels rumors. Va estimar sense filtres ni estratègies i va viure la seva sexualitat amb una llibertat que continua escandalitzant avui dia alguns. Fumava en públic, anava amb moto i sortia de festa amb estrelles de Hollywood. Va tenir moments memorables. Recordo quan Pedro Ruiz li va regalar un cavall en prime time o quan es va enamorar d’aquell domador d’elefants.
La veritat és que fa temps que està allunyada dels mitjans i es deixa veure poc. La seva última aparició va ser fa uns dies a la inauguració de la 47a edició del Festival Internacional de Circ de Montecarlo i no ha deixat ningú indiferent. ¿Què ha fet per convertir-se en el punt de mira de la premsa rosa i no tan rosa? Doncs ser ella mateixa i mostrar el seu rostre de senyora de 60 anys sense retocs, sense cirurgies, sense bòtox, sense filtres i sense maquillatge. ¡Meravellosa! M’alegra molt adonar-me que la seva rebel·lia continua intacta. El lamentable és que molts mitjans han analitzat el seu rostre de manera absolutament errònia. "¿Què li ha passat?", "Està irreconeixible", "Molt envellida", diuen els titulars, com si una dona de 60 anys no pogués sortir al carrer amb el seu rostre real, sense cirurgia ni maquillatge, sense incomodar ningú. Com si no fos completament normal veure’s així a aquesta edat. Com si l’única manera d’existir fos amb la pell estirada, els pòmuls farcits i una zòdiac a la boca en lloc de llavis.
Em sembla una vergonya que la notícia no sigui la naturalitat d’una dona que ha decidit no operar-se, sinó la idea absurda que això és un problema. Una vegada més, Estefania de Mònaco ens recorda que ser fidel a una mateixa és, avui més que mai, l’acte de resistència més gran.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
