La quimera Orriols
Sílvia Orriols /
Fa poc menys de dos anys vaig assistir al ple de l’Ajuntament de Ripoll que havia d’elegir l’alcalde. O l’alcaldessa, per ser més precisos, perquè tant podia ser-ho Sílvia Orriols com Manoli Vega, la candidata de Junts, o Chantal Pérez, la representant d’ERC. Fa un any, vaig escriure un article en el qual mirava de descriure la superfície que va envoltar la irrupció d’Orriols, després d’uns dies intensos i estranys en què es van barrejar les intrigues de la vila, els interessos partidistes i els dubtes ontològics de Junts, que no va decidir fins a l’últim moment (just abans d’entrar a la sala de plens, com qui diu) si acabarien atorgant el poder municipal a la dirigent d’Aliança Catalana.
En aquest temps, la formació s’ha expandit més enllà de Ripoll, ha entrat al Parlament i ha practicat l’estratègia sistemàtica d’afrontar cada episodi de la seva activitat pública com una batalla contra la intolerància, amb la defensa espúria i que ja coneixem tots de paraules com llibertat. I amb l’ajuda inestimable de tots aquells que, en lloc d’ignorar la seva presència, aprofitaven l’ocasió per fer tremolar els fràgils fonaments de les carpes publicitàries.
Notícies relacionadesEl cas Orriols pot descriure’s a partir de tres premisses: l’exercici d’un mil·lenarisme patriòtic; els gestos grollers i les expressions ordinàries, matusseres, fora de l’àmbit estricte de la cortesia política; i una convicció ferma en l’encès discurs de la xenofòbia i l’exclusió. Hi ha, doncs, en el relat d’Orriols i dels seus acòlits, una atmosfera d’irredemptisme folklòric, uns aires fatxendes i alhora ridículs (les barretines, el jurament sobre una hipotètica i medieval "constitució catalana"), un discurs cridaner i radical (en el fons i en la forma, amb una dicció estrident i una sorna musical certament desagradable), i una contundència ideològica i tàctica que aposta per no admetre cap error, amb l’assumpció d’un argumentari que s’acosta al concepte de puresa.
Ara, com va passar el 2023, Junts ha tornat a descarrilar la possibilitat de substituir Orriols com a alcaldessa. Com llavors, quan ja semblava que tot estava fet, van defugir el pacte amb uns arguments febles, inconsistents. Parlen del "victimisme" que la moció de censura hauria generat en el si d’AC i del fet que, apartada de l’alcaldia, Orriols podria "atiar una confrontació social de difícil reconducció". I no s’adonen que ara farà exactament el mateix, en sentit contrari. AC viu d’aquest caldo: li és igual quins siguin els ingredients de la cassola. Si tot és tan negatiu i tan nefast, com diu el comunicat de Junts, ¿per què aquesta vegada no han fet el pas? Potser hi tenen a veure els resultats d’una enquesta que aquests dies corria per Ripoll i que vaticinava l’augment de 10 punts d’AC (del 30% al 40%) i el descens històric dels de Puigdemont, en un feu tradicional de Convergència, fins a un misèrrim 6% dels vots. Potser és tard per aturar una quimera que ja no és només un malson imaginari.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
