Quin atracament
Moltes dificultats amb què has de lidiar cada dia, després de cagar-la, s’esmorteeixen dient "ha sigut ell (o ella)". Ningú vol tenir la culpa de les coses que surten malament quan està pel mig i tot apunta que una mica de culpa sí que té. Aquesta és la raó que, en la suma d’errors arbitrals s’incloguin, no molt evidentment, les vegades que un col·legiat s’equivoca en una decisió, i algunes de les vegades en què encerta, i com a conseqüència d’això l’equip poderós no s’emporti la victòria. Ja sabem quin és l’equip poderós que plora perquè no l’han deixat arreplegar-ho tot. No cal dir que és horrible que l’àrbitre s’equivoqui, la pitjor cosa que li pot passar a un equip de guapos i rics persuadit que el seu destí és la glòria. La pitjor cosa, només superada perquè l’àrbitre encerti.
Tot cap en un error arbitral, que a diferència de les fallades dels jugadors, que es drenen com si fossin pluja, es torna una malaltia insuportable a la vista. Els partits en què equivocacions i sobretot encerts conspiren per arrabassar-te la victòria, es resumeixen en una graciosíssima frase: "Ha sigut un atracament". Ja. En algunes facetes de la vida, la culpa és pur romanticisme. La tens o no la tens per amor. Si et ve de gust que sigui d’en Dallonses, existiran indicis més que raonables per assenyalar-ho. Ningú veurà clara una cosa que no vol veure, de manera que si no et ve de gust que la culpa sigui d’en Dallonses tindràs proves irrefutables que en qui recau és en en Daixonses
Notícies relacionadesNo val la pena passar pel mal trago de tenir la culpa. Sincerament, és millor que recaigui en tercers. Potser per això, quan ets un nen, després de cagar-la, aprens a dir "jo no he sigut". És una brevíssima mentida que, per tenir només tres paraules, no és ni mentida. Aleshores tens sis anys, fins i tot menys. Amb el temps perfecciones la tècnica. Et convences que dissimular la teva responsabilitat és un exercici que, a la llarga, t’evitarà disgustos.
En un historial inabastable de fallades arbitrals a favor teu, amb raó et veus cridant que et roben, i que la culpa és d’aquell altre. Això em recorda a un tipus de Nova York de qui va escriure Gay Talese, anomenat Gerald Padian, poderós advocat de professió. Un dia es dirigia a la biblioteca quan un jove negre el va abordar: "Escolti, ¿em permet un moment?". Padian va accelerar el pas. Però el noi el va avançar, reiterant la seva pregunta: "¿Em permet un moment?". L’advocat ho va tenir clar: volia robar-li la cartera, potser matar-lo, així que el va agafar i el va llançar pels aires. Quina hòstia es va emportar. I sense més ni més, va prosseguir el seu camí. Però de sobte, encegat per una intensa llum, va trepitjar un cable elèctric i es va veure envoltat de càmeres cinematogràfiques i equips de so. "¡Talleu!", va cridar furiós un tipus que Padian va reconèixer com a Woody Allen, que mirava de filmar Històries de Nova York. El jove que anava a assaltar Padian era l’ajudant de producció que havia d’evitar que algú irrompés en el rodatge. Però com sempre resulta pràctic que la teva culpa sigui d’un altre, Padian va assenyalar el noi negre, que no el va avisar com tocava.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
