Paraules i autoritaris

El coratge d’enfrontar-se als teus. Com aquests 350 rabins nord-americans que, la setmana passada, van pagar una pàgina de publicitat a The New York Times: "¡El poble jueu diu no a la neteja ètnica!". En ella condemnen la proposta de Trump –aplaudida per Netanyahu– d’obligar els dos milions de palestins que han sobreviscut a la massacre d’Israel a abandonar Gaza

Notícies relacionades

Rubiales: una sentència amb clarobscurs

El bé no fa soroll i el soroll no fa bé

El valor de continuar parlant. Com la poeta i activista russa Daria Serenko (Khabàrovsk, 1993). Va començar a escriure Deseo cenizas para mi casa (Errata Naturae, 2025) a la cel·la on complia condemna per difusió de "simbologia extremista". El llibre, un trenat de novel·la, poesia i testimoni, és un cop de puny a la paret, una llàgrima relliscant per la galta, una mirada inundada de neu. Hi ha pàgines tan boniques i tan terribles que és possible ensumar la por, el dolor i la lluita. Com aquest relat dels cadàvers dels joves soldats jaient amb les seves nòvies encara vives: "Les dones sospiren i es fiquen al llit al seu costat, mirant d’ocultar el seu fàstic; pobrets". O aquest fragment en el qual la filla d’un poli surt a la plaça amb altres activistes i veu el rostre del seu pare en el semblant de cada antiavalots. Ell, per la seva banda, també veu en cada activista: "la seva filla, amb el rostre de la seva pàtria / la seva pàtria, amb el rostre de la seva filla". Serenko, actualment exiliada a Espanya, és filla d’un militar.

En aquests dies en què la política de la barbàrie, la humiliació i la mort mira d’imposar-se, els que planten cara als autoritaris ens regalen paraules per superar l’estupor i fugir de la genuflexió. Almenys, no els fallem.