La lliçó de "la rara de la classe"

Aquella noia que va donar a l’estampa aquesta obra, després d’anys d’insomni i d’esperança era, va dir ella mateixa des de l’estrada, la noia que, a l’escola, era anomenada "la rara de la classe". Doncs ahir, aquella estudiant rara es va disposar a enlluernar l’auditori amb el relat d’una aventura literària i personal que constitueix també la seva lliçó acadèmica: la raó de la seva passió per llegir.

Fa anys, quan el jonc començava a caminar pels països on el nom d’Irene es lletreja ja en tants idiomes, un gran escriptor grec exiliat des de fa anys a Suècia, Theodor Kallifatides, la va conèixer a Saragossa. Era en temps de la pandèmia encara i allà hi havia el veterà mestre, autor d’Otra vida por vivir i la jove autora, que semblava, tímida i riallera, nouvinguda de classe, tots dos convocats pels premis Cálamo. Avui també, vestida per a l’ocasió acadèmica, Irene Vallejo continuava semblant la noia que no es creu encara el deliri universal que està vivint. Una esperança juvenil que no ha trencat els cèrcols de la fama. De vegades venien ganes d’aplaudir el seu present, però sobretot venien ganes d’abraçar el seu passat, el que ella va anar explicant, el que comparteix amb una família, el seu marit, Enrique Mora, cineasta, el Pedro, el nen de les seves vides, nascut el 2015, i ella, amb una harmonia que s’assembla a la potència del que ella mateixa escriu.

Després d’aquell coneixement a Saragossa, el seu amic Kallifatides va deixar dit: "Irene ha creat un llibre magistral, amb imaginació, enginy i audaços salts en el temps, des del far d’Alexandria fins a la petita illa d’Ingmar Bergman al mar Bàltic. És una aventura per llegir i una alegria bombollejant".

Abans que aquesta alegria bombollejant sonés amb la seva veu pròpia al paranimf de la UNED, el mateix Kallifatides, premiat ara pels llibreters espanyols, ens va fer arribar aquesta apreciació de la Irene d’avui: "Irene en grec significa pau. Però Irene Vallejo ha fet una revolució que transforma l’antiguitat en una experiència moderna i enormement vital. No hi ha més a dir sinó ‘Gràcies, Irene, i gràcies als teus professors i professores que han fet la teva aventura possible, Theo’".

Ella va donar les gràcies als que eren allà; a primera fila hi havia el seu mestre Lledó, i hi havia el seu marit, Enrique , i lluny, a l’escola, a Saragossa, hi havia el seu fill, Pedro, que ella va citar diverses vegades. Va ser un discurs que en algun moment també va semblar una abraçada de gratitud cap aquells que, al principi de la seva història, van compartir la passió que aquella nena que deia que volia ser escriptora va convertir en l’essència de la seva vida. El nen ara té deu anys, viu des de criatura una malaltia difícil que ells han compartit amb ell amb una dedicació que és la combinació de paciència i amor que el matrimoni vessa, perquè davant del dolor se’ls ha imposat l’alegria.

Des que va començar el seu discurs van estar el mestre Lledó i el fill Pedro sent part de les combinacions de profunditat i reflexió que van marcar el seu discurs. El seu mestre li va ensenyar que la plenitud del logos és el diàleg i el nen la va guiar pels contes i a través del temps de la tendresa. La vida sencera, l’acadèmica i la que és al carrer, la que va explicar i la que suggereixen la seva literatura, els seus articles, la seva manera d’explicar, l’han portat pel camí d’una aposta que ara és el seu fat: la cultura, l’educació, com la base de la societat del futur i de l’infinit.

Notícies relacionades

16 anyets

Les dones com a diana d’insults

És tan feliç aquest trajecte, l’estima tant aquella rara de la classe, que ara Irene Vallejo pot dir (i ho va dir així des de l’estrada): "¡¿Què he fet jo per merèixer això?!" De dalt a baix, des que va començar el seu discurs fins que va pronunciar l’última paraula ("infinit"), aquesta mestra del vocabulari de la ficció i de la vida va revalidar una capacitat poètica que ve sens dubte de l’experiència d’una vida ben llegida. Marcada des de la infantesa, per l’escola, pels avantpassats, pels contes que li llegeix al nen i per la passió que es tanca "al territori dels llibres", aquesta dona és ara la nena que va ser però millorada.

Davant d’on el cronista estava assegut al paranimf madrileny hi havia Enrique, el cineasta, el marit de la Irene, el pare del Pedro. Ell l’acompanya pel món des que la vida de l’escriptora és tan potent com el seu desig de ser a casa. Aquesta convivència que ara coneix territoris llunyans que sempre desemboquen a Saragossa els ha donat als dos, als tres, el que algú va anomenar un dia "el caràcter d’herois tranquils del nostre temps". Ella continua sent, per la seva banda, la nena que recorda la seva mare, "explicant-me contes abans de dormir".