Editorial

Mazón, enrocat

A la direcció del PP són conscients que el desgast del president valencià també afecta el partit

2
Es llegeix en minuts
Mazón, enrocat

Jorge Gil - Europa Press

La resistència del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, a donar explicacions clares de què estava fent entre les 3 i les 7 de la tarda del passat 29 d’octubre i per què no va fer, en canvi, el que s’esperava d’ell, quan rius i barrancs de la seva comunitat es desbordaven i arrasaven desenes de municipis valencians, només ha aconseguit fins ara enverinar més la política en aquesta comunitat, incrementar la sensació de desemparament de la ciutadania i, tot i que ell actuï com si no en fos conscient, deteriorar més la seva imatge política. No és que Mazón, amb un suport intermitent del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, es negui a dimitir, és que no sembla capaç, segons el que s’està veient, de donar una versió sincera, consistent i verificable de què el va tenir tan ocupat aquella tarda com perquè, amb la seva absència, ningú del seu equip se sentís amb autoritat per enviar a temps les alertes que podien haver protegit molts ciutadans de la dana. Hi va haver 221 morts i encara hi ha tres persones desaparegudes, a més, és clar, dels greus danys materials que la riuada va provocar en habitatges, garatges, establiments comercials i industrials, i en les infraestructures públiques d’aquests pobles.

L’afany del president valencià d’ocultar els detalls del seu retard en acudir a la reunió del Centre de Coordinació d’Emergències (Cecopi) i el seu interès a desviar l’acusació del que va passar cap a l’Agència Estatal de Meteorologia i a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, a les quals acusa de no haver informat a temps del que s’acostava, xoca amb la informació que es continua coneixent de com es va desenvolupar aquella jornada. Entre altres dades, la petició del president de la Diputació de València, Vicente Mompó, dirigent del PP com ell, que va pregar que s’enviés l’alerta als mòbils dels valencians. Mompó havia enviat els empleats de la Diputació a casa seva al migdia, igual que la Universitat de València, que aquell dia va suspendre les classes precisament davant les previsions meteorològiques de l’Aemet. Aquí no sembla que Mazón pugui continuar trobant un argument on agafar-se per justificar la seva inacció, per més que segurament hi ha responsabilitats compartides en la tardana resposta davant dels riscos que implicava la dana. Tampoc l’ajuden les interlocutòries de la jutge de Catarroja, que destaca que l’avís va ser "tardà" i "errat en el seu contingut" i, el més greu, assegura que els danys no es podien haver evitat, però "les morts sí".

Sorprèn que en aquesta situació Mazón s’aferri encara al càrrec i encara més a un discurs allunyat de l’autocrítica. No perquè siguin els partits de l’oposició els qui li demanin la dimissió –aquest fet de vegades només serveix per retardar una decisió inevitable– sinó per simple i pura responsabilitat cap a la institució que presideix i el partit que encapçala al País Valencià. Costa comprendre què és el que porta la direcció del PP a recolzar-lo, quan consta que hi ha malestar amb el president valencià a la seu nacional dels populars. Perquè al carrer Génova de Madrid són conscients que el desgast de la imatge de Mazón afecta també el partit.