Més catalanoparlants com a mala notícia

El català com a llengua ho passa malament, però no necessàriament pitjor que fa 40 anys. L’estat que l’ha hagut de defensar no sempre ho ha fet. I els que l’han defensat han pensat més en ells que en la llengua. Als anys 80 es va partir del convenciment que el futur de la llengua es jugava a l’escola, a l’Administració i als mitjans de comunicació. No es va aprendre de l’experiència del franquisme, quan el català va sobreviure al carrer. I el carrer ha canviat molt en aquest període. Hi continua havent molts parlants del català que l’aprenen d’adults, ara per raons diferents. Les eines de traducció automàtica han ampliat l’oferta però no la demanda. La recent enquesta d’usos lingüístics reflecteix aquesta realitat: l’escola fa la feina que li encarrega l’Estatut, que no és cap altra que assegurar el domini de les dues llengües, hi ha dèficit de places a l’ensenyament de la llengua per a adults i molts dels qui la coneixen, no la utilitzen habitualment. O no ho diuen a les enquestes. És clar que no tenim un historial per saber què passava el 1980. Tampoc sabem si fa 10 anys hi havia més joves partidaris de les dictadures. Sense l’evolució i sense comparar amb altres països, dir que les coses van pitjor és una mera conjectura.