Polítiques salarials
¿I per què no un SMI diferent per barri?
Tampoc té res que veure el cost de la vida ni els salaris mitjans a Carabanchel o Trinitat Nova comparat amb el barri de Salamanca o Pedralbes

Míriam Nogueras diputada de Junts al Congrés, va tornar a fer gala de les comparacions territorials per defensar polítiques salarials, fiscals i, com sempre, financeres, diferents. Aquesta setmana va ser a propòsit de l’establiment del salari mínim interprofessional (SMI). "Amb 20 euros a Catalunya es poden fer moltes menys coses que amb 20 euros a Extremadura", va ser un dels seus arguments. En això, res diferent del que també demana la lideressa de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per a qui l’SMI ha de ser molt superior per a un empleat al barri de Salamanca madrileny que a Badajoz.
A aquestes hores, ningú ha respost a les dues polítiques amb un suggeriment millor. ¿Per què, en comptes de comparar autonomies, no comparem províncies, comarques, ciutats, districtes, barris o carrers? Així, posats a ser justos, establim un SMI cas a cas, depenent del treball de cada persona i dels salaris mitjans que hi ha, per exemple a Barcelona, des de Pedralbes fins a Trinitat.
Seguint amb l’ús dels 20 euros. Només a Barcelona o Madrid, es poden consumir més cafès i entrepans al dia en el Carmel o Vallecas que a Serrano o Francesc Macià. La diputada Nogueras hauria de respondre a aquesta pregunta: ja que el salari mitjà a la província de Barcelona és 5.000 euros més que en la de Lleida, ¿l’SMI hauria de ser també diferent? ¿On posem els límits, senyora Ayuso, a Espanya? Els 32.314 euros bruts de salari mitjà que reben al País Basc i els 21.923 d’Extremadura, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), impliquen també una diferència en el cost de vida.
Notícies relacionadesComencem establint diferències amb l’SMI i podem seguir amb les pensions, els subsidis d’atur i els impostos indirectes. Si s’establís aquest mètode territorialitzat, afectaria directament el centre de gravetat del sistema democràtic, que apel·la a la igualtat d’oportunitats, meritocràcia i capacitat de progressar.
No oblidem el fonamental: els que cobren els salaris són les persones, no els territoris. Un ciutadà pot decidir lliurement com vol desenvolupar la seva carrera professional, decidint ja no només en què ocupar-se, sinó on. Així ha sigut sempre. L’onada de migracions cap als territoris amb millors salaris, on és més fàcil obrir-se pas, ha sigut una tònica en el desenvolupament de les societats; de la mateixa manera que bones polítiques públiques i incentius a la inversió han convertit regions i països abans pobres en llocs avui molt rics. Que Zúric sigui la ciutat amb un nivell de vida més alt del món i que Noruega sigui el país més car per viure no és fruit de la casualitat. Tant de bo els nostres polítics es dediquin a desenvolupar les millors fórmules perquè es creï més i millor ocupació.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.