El futur de l’OTAN
El preu de la pau: liti, urani, grafit
Trump té la vista posada en la riquesa mineral del subsol ucraïnès i no pensa gastar més en la seva defensa. Mentrestant, Europa ha de repensar la seva seguretat
Vance pide una paz duradera en Ucrania y Zelenski le reclama garantías de seguridad /
Dilluns vinent, 24 de febrer, es compliran tres anys exactes de l’atroç invasió d’Ucraïna per part de Vladímir Putin i de l’inici d’una guerra cruelíssima que ha dessagnat els dos bàndols; desenes de milers de cadàvers ocults darrere d’una capa de secretisme estatal. En els primers mesos, sorprenia cert entusiasme generalitzat, el convenciment que els bons guanyaríem perquè no podia ser de cap altra manera. El triomf semblava cosa feta. No obstant, ja el novembre del 2022 el general Mark Milley, llavors el màxim comandament militar nord-americà, va advertir que era improbable que Ucraïna aconseguís una victòria militar a curt termini, malgrat que en aquell moment portava avantatge en el camp de batalla. Potser va ser aquella una fase idònia per asseure’s a negociar des d’una posició de força. El general Milley també va recordar llavors que la primerenca negativa a negociar en la Primera Guerra Mundial va agreujar el patiment humà i va provocar milions de víctimes més. "Així que quan hi hagi una oportunitat de negociar en la qual pugui aconseguir-se a la pau, aprofitin-la. Aprofitin el moment", va recalcar. L’administració Biden es va desmarcar de seguida de les seves declaracions i va preferir prolongar el conflicte, mentre Europa, adormida en els llorers, va continuar delegant en Washington les castanyes i el foc. Com en la guerra dels Balcans.
Ara, tres anys després, es produeix una situació que fins i tot sent insòlita es veia venir: els representants de Putin i Trump es reuneixen a l’Aràbia Saudita –s’ajunta el millor de cada casa– en absència de Volodímir Zelenski i d’Europa, a fi de trossejar Ucraïna com un xai al taulell de la carnisseria. Una bufetada amb la mà oberta i sense anestèsia.
Notícies relacionadesTrump ja està exigint eleccions presidencials a Ucraïna. El seu pla de pau consistiria a congelar la guerra mitjançant un alto el foc i un acord que estipularia dirimir les disputes territorials a la taula de negociacions en un futur vague, a 15 o 20 anys vista. El president nord-americà no pensa gastar ni un centau més a defensar les fronteres europees i té la vista fixa en la riquesa del subsol ucraïnès: liti, urani, grafit, caolí, titani, beril·li, minerals clau per al desenvolupament tecnològic i la transició energètica. També or (unes 3.000 tones mètriques). Quin lamentable viatge.
I Europa, ¿què? ¿Mostrarà ara els ullals a Rússia? No hi ha cohesió ni voluntat per desplegar tropes a Ucraïna. Tampoc, posem per cas, per reforçar la frontera de Finlàndia o per fer una exhibició de múscul naval davant els ports bàltics o per obligar a bunqueritzar-se a l’enclavament de Kaliningrad. Defensar les fronteres costa diners, una inversió brutal que es menjarà partides destinades a sanitat, salut i vivenda, la minva de la qual alimenta al seu torn els populismes. ¿Hi estem disposats? En l’aspecte personal, preferiria retardar les manetes del rellotge fins aquell punt, no tan llunyà, en què va poder construir-se un sistema de seguretat europeu que inclogués Rússia. Ara ja no ho sé. D’angoixa en angoixa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
