Albert Serra, l’art de la provocació

Notícies relacionades

Preparar-se per a imprevistos

¿Llestos per votar Clooney?

Vaig tenir la sort que em colessin aquesta setmana en una projecció a la Filmoteca, prèvia a l’estrena als cinemes, el pròxim 6 de març. Havent vist alguna altra pel·lícula del polèmic Serra, anava predisposada a favor del documental, un retrat del torero peruà Andrés Roca Rey i les seves rutines que es va alçar amb la Concha d’Or del Festival de Sant Sebastià 2024. Però en aquesta ocasió el cineasta rebla el clau amb una obra que traspua poesia i gravetat. L’espectador se submergeix en un espectacle immersiu, en una bombolla hiperrealista on només hi ha el toro i el torero. No es veu cap indici del públic a la plaça, ni falta que fa (el material va ser rodat durant tres anys i 14 curses). L’ús de micròfons sense fil, les bateries dels quals tenen unes cinc hores d’autonomia, permet escoltar el toreig des de dins, com mai s’havia fet. La respiració, el mugit, les exhalacions del destre, gairebé el pols de les dues sangs, les gotes de pluja sobre l’alba, la cornada que arrenca estelles als taulons de la barrera.

L’art com a mitjà d’expressió sempre ha sigut provocatiu, transgressor; però per fer-ho bé, com Serra, cal ser molt valent i emprendre l’aposta amb estil. El director escull un tema ben discutit, el fenomen taurí i el que sembla la seva agonia crepuscular; però el documental és tan intel·ligent que transcendeix el debat toros sí, toros no. Que ningú esperi un al·legat animalista ni, per contra, un exalçament de la festa i els valors més rancis del nacionalisme espanyol. Tardes de soledad és una dansa de temps i moviment. Hi ha la seducció del perill, la vida i la mort, el misteri i l’angoixa. L’atàvic. La tragèdia. La bogeria. El més profund de l’ésser humà. L’obra d’un artista que no vol repetir-se i que salta a l’arena a jugar-se-la. Contra totes, sempre.