George Orwell el 2025

Als Estats Units no els preocupa Rússia com ens preocupa a nosaltres, el que els preocupa és la Xina, que, amb el desenvolupament econòmic de Deng i amb l’ambició política de Xi, s’ha convertit en l’única gran potència amb capacitat i voluntat per disputar-li el lideratge mundial. En aquesta pugna, Rússia té un paper fonamental que explica el que passa, perquè estem entrant en un món molt semblant al uqe descriu Orwell en la seva novel·la 1984: tres imperis que mantenen l’equilibri gràcies a un permanent estat de guerra de dos contra un... que s’alia amb un dels altres dos abans de ser derrotat, i així converteix en amic aquell que ahir era enemic. Per fer-ho possible es necessitava un Ministeri de la Veritat que esborrés la memòria de passades atrocitats.

Quan Obama va arribar a la Casa Blanca es va imposar dos objectius: fer un reset amb Rússia posant a zero el comptador i girar la seva atenció prioritària (pivote) cap a Àsia. L’hi van impedir la Primavera Àrab i l’Estat Islàmic, d’una banda, i la invasió russa de Crimea, de l’altra. Però Obama sabia molt bé que el seu rival existencial era la Xina, i per això ja ens demanava als europeus que invertíssim més en la nostra defensa.

La preocupació amb la Xina ha anat creixent des d’aleshores, amb alts com la imposició d’aranzels i la creació d’aliances per contenir-la (QUAD, AUKUS) i baixos com l’abandonament, per part dls EUA, del Tractat Transpacífic, mentre creixia el disgust de Washington amb una Europa que li donava lliçons, que té millor sanitat pública i que deixava als americans la factura de la seva defensa.

I ara arriba Trump amb la seva MAGA (Make America Great Again), que rebutja tot allò que no faci els EUA més fort, més segur i més pròsper, i que afirma que tot s’hi val quan es fa al servei del sacrosant principi de la seguretat nacional. Ha arribat a citar Napoleó per dir que tot el que es fa pel propi país és bo. El que sigui. I per debilitar la Xina no hi ha res millor que separar-la de Rússia, fer-li un Nixon, és a dir, la mateixa mala passada que Kissinger i Zhou Enlai van fer el 1972 a Brezhnev amb la diplomàcia del ping pong. Van separar la Xina de Rússia quan la primera era el soci menor de la relació , quan ara ho és Rússia. El preu va ser reconèixer la Xina comunista de Mao com l’única Xina.

Ara Trump vol repetir la jugada però al revés: ara es tracta de separar Rússia de la Xina per debilitar-la amb vista a una eventual confrontació futura, i si ahir el preu va ser Taiwan amb la teoria de l’ambigüitat estratègica, avui el preu és Ucraïna, on Rússia obtindrà territori, neutralització, etcètera; el que vulgui, o quasi. Ucraïna és, per tant, un peó en la partida que juguen Putin i Trump, i Zelenski comença a entendre-ho. El pitjor és que Trump es mostra disposat a posar també Europa en el canvi.

A Rússia mai li ha agradat la UE i sempre ha mirat de dividir-nos fent amics en el seu si, com Hongria i Eslovàquia. La prova són les 27 cartes que Serguei Lavrov, ministre rus d’Exteriors, va enviar als seus membres després de la invasió d’Ucraïna. Buscava respostes diferents però Borrell ho va frustrar amb una sola contestació en nom de tots.

Notícies relacionades

Junts se’n va

Perpetuar i legitimar les anomalies

La postura americana era més ambigua: els americans no veuen la UE i prefereixen entendre’s directament amb els seus països més grans; no volen una UE forta (Trump va donar suport al Brexit), però tampoc els convenia gaire feble. Avui Trump ens veu com una rèmora amb la qual té un fort dèficit comercial i amb una defensa que, a sobre, finança. I amb una OTAN ja molt estressada. Per desacords amb Turquia, el Canadà i Dinamarca, ha decidit fer un altre regal a Putin i deixar-nos, inicialment, fora d’una negociació en la qual també es juga el nostre futur. No som la seva prioritat. La seva prioritat és la Xina, i per lidiar amb ella necessita Rússia.

Realpolitik. Nosaltres no comptem, i la culpa és només nostra.