Mentre esperem l’asteroide

Mentre prestem atenció a les últimes valoracions dels científics per l’arribada el 2032 de l’asteroide YR4, que pot ser un risc per a la Terra, l’amenaça més immediata que ens ve de l’espai ja impacta sobre nosaltres: cada setmana ens cau l’equivalent a un cotxe en brossa espacial, i cada mes, un fragment de la mida d’un autobús. De vegades cau en zona habitada, la ferralla de satèl·lits trencats i en desús. No és cosa d’ara: la primera estació espacial internacional que es va construir i va quedar obsoleta va caure fa poc més de 50 anys a la turística localitat d’Esperance, al sud d’Austràlia. Un museu s’erigeix allà, on es poden veure algunes restes, mentre que altres fragments s’exposen en un motel de carretera als afores que va viure l’ensurt de la seva vida.
Que la brossa espacial és un problema ho denuncien des dels anys 70 veus destacades de la ciència, però nosaltres continuem mirant als riscos de les pedres de pols d’estrelles, impredictibles, quan llancem milers d’objectes construïts per les nostres empreses tot i saber l’impacte segur que tindrà en el nostre entorn quan acabin la seva vida útil i tornin, si no queden en suspens.
Notícies relacionadesSón urgents els controls de sostenibilitat de les missions espacials, però a veure qui posa el cascavell al gat quan la carrera per colonitzar l’espai mou tants diners i implica empresaris de la talla ideològica d’Elon Musk i nacions que ja miren cap a un altre costat davant la crisi climàtica que s’aborda amb cimeres planetàries de resultats descafeïnats. Necessitem la carrera de mirada llarga per l’univers, i la pròpia existència de l’Estació Espacial Internacional, nascuda com a projecte de pau en la guerra freda, hauria de ser el cor de bombatge de les polítiques futures per regular la vida tan lluny de la Terra i alhora tan a prop.
Però el projecte per si està, al mateix temps, a punt d’extingir-se, un altre signe dels nostres temps. La mateixa Estació Espacial que va inspirar la premi Booker Samantha Harvey per escriure la seva novel·la Orbital, des d’un lloc recòndit habitat per un grapat d’humans que veuen l’escala més real imaginada de la Terra, un món tan improbable com a objecte, flotant en el buit, el no-res, i encara tan ple de vida i possibilitats. Aquests astronautes investiguen, sí, però també passen cada dia l’aspirador. Les nostres polítiques haurien de ser un mirall de l’ equilibri entre ambició, investigació i responsabilitat.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.