Junts se’n va

2
Es llegeix en minuts
El secretario general de JxCat, Jordi Turull (d) junto al regidor del partido en Ripoll, Ferrán Raigón, durante la rueda de prensa  para explicar la decisión del partido de no sumarse a una moción de censura contra la alcaldesa de Ripoll (Girona), Sílvia Orriols.

El secretario general de JxCat, Jordi Turull (d) junto al regidor del partido en Ripoll, Ferrán Raigón, durante la rueda de prensa para explicar la decisión del partido de no sumarse a una moción de censura contra la alcaldesa de Ripoll (Girona), Sílvia Orriols. / EFE/Siu Wu

O se’n pot anar. O podem anar-nos-en tots. Relliscar cap a la normalitat de la ultradreta. Veure l’extrema dreta ocupar més i més seients a l’hemicicle. Sigui Vox o Aliança Catalana (AC), tan oposats, tan semblants. Acostumar-nos a les seves crítiques caricaturesques, a les seves diatribes racistes, al verí inoculat en la convivència, a la seva grandiloqüència i a la seva incompetència.

Si encara hi ha dubtes de la seva amenaça, n’hi ha prou amb veure aquest primer mes de mandat de Trump. El líder suprem ultra està dinamitant l’era que ha regit el món des del final de la Segona Guerra Mundial. De nou, els somnis imperials. Ara apuntalats per una tecnologia que intensifica el control, la desinformació i l’odi. Una política depredadora, incoherent, mafiosa i allunyada de tota ètica a què s’afegeix una cort de governants i aspirants amb ànima de dictadorzuelos. Tot i que hi hagi marxa enrere, el mal a l’esfera internacional i a les institucions pròpies serà tràgicament durador.

Fa por, sí. Però la por no serveix. Només ens fa més dèbils. Junts es va despenjar en l’últim moment del pacte per fer fora AC de l’alcaldia de Ripoll. Va al·legar el temor de victimitzar el partit ultra i propiciar una majoria absoluta a les pròximes eleccions. Potser va ser això, sí.

I també la pressió de les xarxes que ha tornat covards i miops a bona part de la classe política. Junts sap que un sector dels seus votants vesteix la seva identitat catalana amb robes xenòfobes. És el que passa quan s’exalta el supremacisme nacionalista. A la fi, una altra dreta paralitzada davant el magma ultra.

Aquests dies ja hem sentit alguns dels portaveus grans de Junts disculpar la política de Trump. Les mateixes veus que van alimentar totes les mentides del procés, humiliant els que apostaven pel realisme. Les mateixes que clamen contra el "deliri woke". Són aquests discursos els que fan gran AC.

També l’esquerra necessita valor i coherència. L’estratègia de Pedro Sánchez d’equiparar el PP a Vox li va permetre formar un Govern inestable, però, ¿ha ajudat a frenar a la ultradreta? ¿És bona idea forçar l’abraçada entre Feijóo i Abascal? De sobte, milions d’espanyols van ser titllats d’ultres. I l’adjectiu va deixar de fer-los por.

Notícies relacionades

A prop de la tragèdia

El moment s’acosta a la tragèdia, però hi ha qui habita un sainet. Com algunes esquerres que han anat empetitint la mirada i ja no se sap perquè serveixen ni què proposen, com si l’hora no fos greu. Allà hi ha Barcelona en Comú, abraçada a la doctrina de la desinformació, oblidant-se que un dia va representar la il·lusió de molts. O la guerra fratricida entre Podem i Sumar, retraient-se els seus casos particulars de violència sexual. Si no hi ha un compromís demòcrata sòlid, lúcid i honest, en el Govern i en l’oposició, només guanyarà la ultradreta. Estem en una situació d’emergència. El fragor de la guerra s’acosta. És el moment d’Europa, també la responsabilitat. ¿Sabrem fer-ho.

Temes:

Govern Vox