No és Messi, és Lamine

Aquesta mentalitat també la demostra amb la pilota als peus, clara. La seva esquerra fa coses meravelloses, pròpies d’un crac, d’aquest futbol del carrer que tant enamora l’aficionat, que l’aixeca de la butaca. És capaç de posar-se a l’esquena tot un Barça. Sense por, mirant als ulls el rival, aixecant la mà, encarant i trobant solucions quan d’altres s’amaguen. Recorda Messi en moltes coses, sí. Però no siguem matussers, no busquem comparacions innecessàries. Messi és Messi. I punt. Leo va fer grans coses al Barça, segurament inigualables, però se’n va anar, ja no hi és. La història de Lamine Yamal encara està per escriure’s. Com necessitava el Barça un jugador així, algú que tornés a il·lusionar els culers després d’anys molt durs en el terreny social i econòmic, anys en què el Madrid ha col·leccionat Champions. Flick ho està fent bé amb ell, està sabent cuidar-lo sense donar-li privilegis. Si l’ha de canviar, el canvia, tot i que no li agradi. Compte amb les caretes. Això d’Ansu Fati no va sortir per les maleïdes lesions, però Lamine apunta a marcar una època en el seu club i a la selecció espanyola. Quina sort que tenim. Que tingui sort.