El retorn de la Grosse Koalition
Alemanya serà el laboratori de la transformació que pateix Europa, on l’eix ja no se situa en la clàssica dicotomia esquerra i dreta, sinó entre dreta i molta més dreta
La victòria de Friedrich Merz, amb un 28,4% dels vots, és una de les pitjors de la història de la CDU i, tanmateix, pot resultar una de les més rellevants de la història d’Alemanya. És cert que queden lluny els resultats del cicle d’or dels conservadors alemanys, amb Kohl i sobretot Merkel, que arribaven al límit del 41%, però també és cert que ha sobreviscut a la delicada situació econòmica que pateix el país i al consegüent envit poderós de la dreta extrema, que ha assolit un exitós segon lloc.
Ha estat, doncs, una victòria contra els elements, i amb estocada final dins del seu partit, atès que Merz representa la fulminació definitiva d’Angela Merkel. La totpoderosa cancellera que des del 2005 fins al 2021 va marcar el destí del país més determinant d’Europa ha enfonsat la seva influència, devorada per la seva política immigratòria de portes obertes, que ara ha esdevingut el cavall de batalla electoral, i pels errors energètics amb Putin. Com explica Wolfgang Münchau, autor del llibre Kaput. El fin del milagro alemán, "Schröeder es va vendre directament a Moscou, i Merkel no va saber posar-li límits", i ara el país, sacsejat per la guerra d’Ucraïna, ha de suportar la pèrdua de l’energia barata, això sumat a la incapacitat de fer el trànsit de l’era industrial a la digital. El mateix Münchau assegura que la decadència que pateix Alemanya és l’avançada de la decadència de tota la UE: "el repte és recuperar la sobirania productiva i deixar de ser una colònia digital de la Xina i els Estats Units".
I el repte passa, amb seguretat, per la Grosse Koalition amb els socialdemòcrates de l’SPD, que ja es van col·ligar-se amb Merkel en tres mandats, sempre amb la intenció de frenar la pujada d’Alternativa per Alemanya. El mateix Merz ja ha animat públicament a fer l’acord abans de Setmana Santa. Emperò, si bé la gran coalició sembla necessària, neix amb algunes dificultats que podrien fer-la col·lapsar. D’entrada, han de pactar dos partits que han extremat les seves posicions: els democratacristians, que amb Merz han girat a plantejaments més ultraconservadores, i els socialdemòcrates, que intenten superar el pitjor resultat de la seva història, redefinir-se per l’esquerra –i més ara que Die Linke ha pujat de vots– i superar el fracàs de la coalició semàfor, amb els socialistes, els verds i els liberals. I tot amb l’afegit que es tracta d’una coalició que parteix d’una feblesa insòlita: els dos grans partits que havien estat la columna central de la política alemanya no sumen el 45% dels vots. I encara més: la divisió de vots entre les dues Alemanyes, amb l’oest votant CDU i l’est votant AdF, on els socialdemòcrates han estat insignificants.
Notícies relacionadesSi l’esquerda ideològica en la Grosse Koalition ha augmentat en referència al passat, també ho fan els reptes socials que haurà d’assumir. D’entrada, hauran d’acordar polítiques immigratòries més dures –en línia amb la petició majoritària del país–, però fent un equilibri complex: apropar-se als postulats ultres d’AfD, sense comprar-los. Alhora, haurà de resoldre la depauperada qüestió energètica, redefinir la seva posició en el tema d’Ucraïna i intentar refer la imperativa relació amb el Govern de Trump. I, encara més, haurà de reformar la Constitució per superar l’actual fre legal al deute, poder endeutar-se i assumir les inversions que urgeixen. I tot ho haurà de fer sense fracassar, perquè la dreta extrema del partit d’Alice Weidel estarà en guàrdia permanent i recollirà tots els fracassos.
Per això aquesta Grosse Koalition no s’assemblarà a les que han governat el país en el passat, no endebades Alemanya serà el laboratori de la transformació que pateix Europa, on l’eix ja no se situa en la clàssica dicotomia esquerra i dreta, sinó entre dreta i molta més dreta, és a dir, entre posicions conservadores i posicions ultres. És una batalla en l’espai central de la política, però amb la presència de plantejaments ideològics que no són centrals, sinó radicals, i tanmateix estan guanyat el relat social. Davant d’una esquerra que ha fracassat a assumir els reptes actuals, la societat cerca posicions menys líquides que li donin seguretat. Aquesta és la lliçó que ha donat Alemanya i aviat donarà França: hi ha un mur de contenció davant l’ultrisme, o es perdrà la batalla.
