Eleccions
Lectures alemanyes
Més de deu milions de vots i més d’un 20% per a Alternativa per a Alemanya (AfD) són xifres esgarrifoses, es miri com es miri
Una de les lectures que ens deixen les eleccions alemanyes és prèvia als resultats. Es tracta de l’interès que van despertar en molts mitjans de comunicació, que hi van percebre la possibilitat certa que l’extrema dreta passés a tenir un paper preponderant en el futur Govern. Dir Alemanya i dir extrema dreta és, com no passa enlloc més (bé, també a Àustria, però en un estadi inferior), rememorar el fantasma del passat més obscur. Les enquestes pronosticaven un avanç notable d’Alternativa per Alemanya (AfD) i això, innegablement, era notícia. Tots coneixem l’augment del vot cap a postures extremes en tot el món. No cal incidir-hi. Però vet aquí que, si passa a Alemanya, el temor es dispara. Que jo recordi, mai no hi havia hagut un seguiment similar, perquè, entre d’altres coses, les eleccions alemanyes eren, fins fa ben poc, avorrides, producte del pèndol ideològic entre conservadors i socialistes amb la xarnera dels liberals. Aquesta vegada, el fantasma era més a prop que mai.
Les lectures posteriors han estat diverses i, a vegades, contradictòries. N’hi ha que han lloat l’augment de la participació com el mecanisme que ha mantingut ferma, encara, la possibilitat d’una coalició que es desmarqui de l’extrema dreta. Però resulta que és l’AfD qui més s’ha beneficiat dels vots (1.810.000) procedents dels que abans no votaven. N’hi ha que han recalcat l’eufòrica resurrecció de Die Linke, sobretot entre els més joves. Resulta que sí, que 1 de cada 4 dels votants de 18 a 24 anys ha triat l’esquerra, però 1 de cada 5 ha votat per AfD, el partit que guanya en les franges que van dels 25 als 45 anys. Els partits majoritaris només tenen percentatges més alts entre la gent més gran i només de manera abassegadora a partir de la seixantena. No són dades per tenir gaire optimisme, com no ho és el canvi de color dràstic a l’Alemanya de l’est a favor d’Alice Weidel.
Més de deu milions de vots i més d’un 20% són xifres esfereïdores, es miri com es miri. Davant d’aquest fet, és interessant veure com els analistes opten per dues maneres diferents d’observar el fenomen. Algú que ha estudiant tan bé l’auge de l’extrema dreta com la periodista Alba Sidera afirma que "flirtejar amb el nazisme ja comença a ser mainstream", és a dir, ja no hi ha dissimulació. "A Itàlia", diu, "ja fa temps que el feixisme va deixar de ser un tabú per esdevenir un reclam". En una altra anàlisi, el filòsof Joan Burdeus escriu que "no és gaire útil parlar de les salutacions nazis de Musk o Bannon com si el projecte fos tornar a muntar camps de concentració amb cambres de gas", perquè el que està passant "és una cosa nova i diferent, tot i que té continuïtats amb el feixisme clàssic". Per ell, "el nazisme fa la funció de fantasia cultural descontextualitzada". Serveix per comunicar "el missatge supremacista", però la qüestió de fons és una altra, lligada a un neoliberalisme ferotge. Potser tenen raó tots dos. L’aliança de la flama erràtica dels focs follets de l’esvàstica i el viu incendi calculat de la depredació capitalista.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
