El mediador com a excusa de sortida

La frase és sorprenent. Hi ha més conflicte a casa d’algunes parelles que viuen a Catalunya, però entenguem que parlem per a uns ciutadans que creuen viure ocupats per un exèrcit. Doncs bé, aquest mediador va durar uns dies i després es va difuminar, com era previsible.

Ara el senyor Galindo reapareix per construir un relat que pugui convèncer els soferts militants de Junts sobre l’interès de deixar de banda la qüestió de confiança, no perquè sigui inútil, sinó perquè ho diu ell. No el partit. Ni Puigdemont, ni Jordi Turull, ni tan sols Miriam Nogueras. És un tema del mediador, només del mediador, que està acostant les forces entre l’Estat opressor liderat per Pedro Sánchez i els catalans independentistes.

Allò de Junts s’esvaeix per moments. La qüestió de confiança ja era una presa de pèl en si mateixa. Una manera forassenyada de mostrar paquet en una acció que ni té paquet ni sentit. Aquest tipus de decisions només poden estar impulsades amb la intenció de despistar. D’improvisar una situació que s’aguanta per fins fils i que no aguantarà gaire. O no hauria de fer-ho.

Finançament

Notícies relacionades

El meu últim article aquí

Lectures alemanyes

L’espai electoral de JxCat continua sent-hi, però està cada vegada més assetjat pel pragmatisme de Salvador Illa. ¡Qui ho hauria dit! Són electors neoconvergents que comencen a visualitzar els socialistes catalans com una via pràctica. I no em refereixo als que mantenen somiejos independentistes, sinó als orfes d’aquesta proposta. El problema dels primers, encara un grup important, és que se’ls està acabant la línia de finançament ideada amb el Consell de la República. Han passat dels més de 92.000 associats, el 2021, a les 8.108 persones inscrites per participar en el procés electoral de fa dues setmanes per elegir president. Multipliquin quotes. A més, amb l’auditoria iniciada fa mig any a causa d’algunes irregularitats que van esquitxar Toni Comín, les dificultats per les quals passa tota la maquinària de l’independentisme ja no és només per un mediador, per una qüestió de confiança, per un líder o per un altre, és perquè la seva arquitectura s’enfonsa.

És innegable que JxCat continua mantenint força al territori, però Puigdemont no aguantarà massa després dels errors comesos. Com el del mes d’agost amb la seva segona fuga. Els que queden, i que manifesten certa serietat dins del desastre, em refereixo al mateix Jordi Turull, que fa el que pot, Mònica Sales, Josep Rius, Jaume Giró, Anna Erra o el president del Parlament, Josep Rull, ja poden pensar a com donar forma al nou.