El meu últim article aquí

El 2018 havia arribat a la seva fi el temps de les grans revistes, dels grans reportatges, de les monstruoses empreses de comunicació. Avançava per sobre l’era dels magnats del clic, la bulímia de l’atenció. Jo vaig néixer com a professional d’aquest negoci quan l’asteroide ja havia exterminat els dinosaures. Vaig haver de créixer com els ratolins, atent a les engrunes, i en certa manera ho agraeixo perquè sempre és millor no pujar gaire alt que estimbar-se des del cim.

Algunes coses valuoses es van enfonsar en aquella caiguda mentre n’apareixien d’altres a què encara intentem acostumar-nos. Avui vivim manipulats pels algoritmes com abans vivíem manipulats pel que els mitjans de comunicació anomenaven de forma pomposa i autoreferencial "l’opinió pública". Al cap i a la fi sempre ens domina alguna cosa més poderosa que nosaltres.

Si com diu Kavafis importa més el viatge que arribar a Ítaca, baixar d’un vaixell obliga a pensar en el que un ha vist durant la travessia. El 2018 jo votava el PSOE de mala gana, com el mal menor, i avui el PSOE ha declarat la guerra a les persones que van creure en les seves promeses. Com va dir Felipe González fa poc, jo estic d’acord amb Pedro Sánchez més vegades que Pedro Sánchez. El 2018 no hi hauria indults i l’amnistia era una quimera dels independentistes escapats de la justícia. El 2018 Podem representava una esquerra radical i antisistema que posava en perill la separació de poders i no deixava dormir tranquil el candidat socialista. El 2018 era clar que Bildu tenia poc a aportar en termes de "memòria democràtica". La corrupció era del PP i la invasió de les institucions de l’Estat també. No hi havia qui veiés RTVE en aquells anys perquè estava trufada de propaganda de la Moncloa.

Gràcies a l’absència d’alternatives, un va deixar simplement de votar en comptes de llançar-se als braços dels furibunds oponents del frau. El 2018 governava Donald Trump als EUA i un altre Donald Trump pitjor governa els EUA el 2025. Les alarmes que en aquell mandat van resultar exagerades, avui no ho semblen tant. El líder del que es va dir "món lliure" s’associa avui amb els pitjors tirans del planeta per sotmetre Europa. Titllen de dictador aquest valent president d’Ucraïna que no va marxar quan arribaven els tancs i amb això foragiten els suposats "patriotes" com Vox l’antipatriotisme de ser peons útils i sacrificables en la partida d’escacs mundials dels tirans estrangers.

Notícies relacionades

Lectures alemanyes

El mateix i el contrari

El 2018, el món només havia començat a mostrar les seves redoblades violències i les seves enrevessades formes de dominació social. Ens quedava per viure una pandèmia que es va afrontar de molt diferents maneres a cada país. A nosaltres, per exemple, ens va tenir sense mascaretes perquè no eren necessàries abans que foscos estafadors fessin els seus negocis, i després amb mascaretes obligatòries quan calia donar sortida a l’estoc. Les mentides dels responsables polítics es defensaven anomenant "notícia falsa" i "negacionisme" a tot, del terraplanisme conspiranoic al dubte perfectament raonable. Avui és "notícia falsa" i "negacionisme" qualsevol cosa que vulgui el poder.

Hem vist córrer el pèndol de la bogeria woke al nacionalisme reaccionari. Molts innocents han caigut pel camí, cancel·lats, marcats amb lletres escarlata, en virtut de l’acusació com a sinònim de condemna. ¿On anem? ¿Què ens espera? ¿Pararan les màquines abans d’esbocinar-nos? ¿Viurem aviat temps millors? No és una cosa que ningú pugui respondre. Jo, sens dubte, no tinc ni idea del que ens ofereix el futur més immediat. Procuraré explicar-ho, però no serà aquí. Ha sigut un plaer ser amb vosaltres aquests anys. Moltes gràcies.