Catalunya va... malgrat molts

Però la legislatura funciona. No només pel canvi de clima. En els últims dies s’han fet passos decisius. L’acord entre el Govern i ERC per a la nova societat que gestionarà Rodalies després del seu traspàs i les reunions de les comissions Govern central-Generalitat amb acords substancials, com l’augment de jutges i de 3.000 mossos més dels previstos –fins a 25.000–, fet que millorarà la seguretat ciutadana. I el Govern ha pres les primeres mesures –reserva de solars– per complir la seva promesa de 50.000 vivendes i frenar la creixent i preocupant precarietat habitacional.

Amb tot, el principal és l’admissió per Madrid d’una de les grans reivindicacions catalanes sobre el finançament: la condonació d’una part del deute (17.000 milions), que castiga Catalunya amb un costós pagament d’interessos i li impedeix acudir als mercats. Va ser, a més, una condició d’ERC a la investidura de Sánchez i pot ser oli per a la difícil relació entre el Govern i ERC. A l’anunciar l’acord, Junqueras –és també el seu triomf personal– va obrir la porta a negociar els pressupostos del 2025 i a crèdits addicionals per evitar la paralització de projectes com la regeneració de barris.

Però res és fàcil. Catalunya no és l’única autonomia afectada i Madrid ha decidit condonar deute a totes les comunitats per un import de ni més ni menys que 83.200 milions. Així els 17.000 de Catalunya (19,2% del deute) van al costat dels 18.790 d’Andalusia (47% del seu deute a l’Estat), els 11.200 de València (18,8%) o els 3.260 de les Canàries (50%). El PP hi està en contra. Diu que és un pagament a l’independentisme, però són totes les comunitats, i tots els catalans (també els que voten el PP), els que se’n beneficiaran. L’altre motiu –animarà futurs endeutaments si al final els deutes es perdonen– té més importància. Però no en aquest cas. La crisi del 2008 i la pandèmia van ser excepcionals. I el finançament autonòmic ja havia d’haver-se revisat el 2014.

És ben lògic que, d’entrada, el PP s’hi oposi. No ha sigut negociat i som en plena guerra PSOE-PP, que perjudica a tots. Més estranya és la reacció inicial de Junts, que la menysté i exigeix que la condonació sigui total, dels 89.000 milions que deu Catalunya. Vol desbordar Junqueras. Però el fons és que Junts, el segon partit català, es troba en una situació anòmala perquè –costa d’entendre– encara no és realitat l’amnistia decidida per les Corts, la seu de la sobirania nacional. I Puigdemont segueix a Waterloo.

Per això Junts fa una política erràtica. Pacta una moció de censura a Ripoll i al final la retira. Exigeix que Sánchez se sotmeti a una moció de confiança i acaba fent marxa enrere, amb l’excusa del mediador. ¿Podia el mediador demanar en públic una cosa que enervés Junts? Potser és que la moció podia fracassar. Vox sembla que no la volia votar, per deixar sol Feijóo amb Puigdemont. I Feijóo només vota amb Puigdemont per acorralar Sánchez, no per perdre. Dubto molt que al final Junts pogués votar amb el PP i Vox per impedir la condonació de 17.000 milions de deute català.

Notícies relacionades

Lliçons de victimisme

Líders per al lideratge

L’assignatura pendent és l’amnistia. D’acord que el PP s’hi oposés llavors perquè va permetre la investidura de Sánchez, però ara, quan el PP i Junts voten junts amb certa freqüència, no té sentit. És el Suprem. Però el Suprem té orelles. Si el PP decretés normal el que –com deia Suárez– és normal al carrer, votar amb Puigdemont al Congrés quan hi ha legítims interessos compatibles...

Amb una amnistia efectiva, Catalunya –i Espanya– estarien millor. Junts és el segon partit català i no ha de continuar en precari. Sense oblit, no hi hauria hagut Transició. Ni Constitució.