Condonar el ressentiment
No m’agrada res del que veig a la política espanyola pel que fa al debat territorial que suposadament ha de donar acomodament a la diversitat dels seus pobles. No m’agrada que qui presenta els projectes de reforma sigui alhora candidat per a desbancar els presidents territorials afectats per les mesures: Montero a Andalusia, Oscar López a Madrid i dos ministres per Aragó, País Valencià i qui sap a les Canàries. La utilització com a armes electorals desvirtua d’entrada la racionalitat de les propostes. Trobo inacceptable que la falta de cortesia personal sigui tan grollera (caradura, covard, mentider); tot cap al pedregar del pitjor trumpisme. Que ens venguin ase per bèstia grossa: no havíem quedat que el deute ja era de l’Estat, per què ens diuen ara que allibera crèdit de les Comunitats? Que aquell ase de tots els cops sigui de nou català i que pasturi galdós any rere any. Que ens vulguin fer veure que l’alquímia dels pots (poso per aquí, trec per allà, hi sumo una xifra per un indeterminat i n’hi poso una altra perquè tothom arribi a un topall...) té empara acadèmica. "Passar-se de llest" no és ser llest (i resoldre), sinó "passar-se" (i complicar en lloc de solucionar).
Em disgusta el llenguatge perdonavides de l’Estat, que "auxilia, perdona, es mostra generós" amb les comunitats autònomes que en altres moments subjuga i asfixia si convé. Que la democràcia no hagi sigut capaç de remetre un conflicte enquistat cap a un tercer que arbitri un conflicte que altrament no se li veu sortida. Que institucions de la societat civil (FEDEA, Cercle d’Empresaris), en lloc d’ajudar a buscar una solució tensioni els arguments amb posicionaments de part. Que des del sobiranisme més nostrat es condicioni l’objectiu (la sortida del règim comú) a un altre objectiu ara inabastable (tancar el dèficit fiscal). Que acadèmics "de bandera" no hàgim sabut trobar la concòrdia fent convergir les posicions. I trobo insana la falta de respecte als acords polítics legitimats per majories parlamentàries, mentre la dreta menys democràtica es frega les mans. Pel bé de tots, el que cal ara no és tant condonar recursos com redimir antagonismes i perdonar "deutes" d’un passat que no permet tenir futur.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
