La relliscada
Lliçons de victimisme
La poltrona en la qual s’escarxofen corruptes i inútils
Em quedo parada veient el president de València anant a un hotelàs de Madrid per lamentar la cacera política de la qual està sent objecte. El ninot del PP, indultat de moment, fuig de les Falles i troba un públic que l’escolta amb empatia, començant per l’alcalde de la capital, José Luis Martínez Almeida. Del selecte auditori no forma part el seu propi cap, Alberto Núñez Feijóo, que prefereix ser en qualsevol part que el vegin en companyia d’aquest cadàver polític que és Carlos Mazón. Un mort que està molt viu, que menja a El Ventorro i esmorza amb empresaris que no el contractarien ni de botons atesa la seva gestió, i que cobra un sou públic a fi de mes. No com els 224 conciutadans que va matar la dana i que no van tenir l’oportunitat de posar-se fora de perill per l’obtusa incompetència de la Generalitat que dirigia. I encara dirigeix, tot i que costi creure-ho. M’imagino la mare dels dos nens de 3 i 5anys que es va emportar l’aiguada junt amb el seu pare, i els cossos dels quals van aparèixer setmanes després a quilòmetres de la seva llar devastada. Què deu pensar aquesta dona quan sent Mazón autodenominar-se un «dany col·lateral» del desastre natural que va augmentar la seva inexplicable desídia. Inexplicada, a més, en seu parlamentària, perquè Mazón només parla en fòrums econòmics madrilenys i qui sap si signa algun contracte de passada, ja que està. Manté un perfil baix a la seva terra per evitar-se friccions desagradables amb els ciutadans, no sigui cosa que es taqui de fang. Vol fer pena. Diu que no és «una víctima», sinó un «dany col·lateral», que ve a significar el mateix. Està a dos cubates de demanar una indemnització a la companyia d’assegurances. El focus sobre la seva persona, i no sobre les 224 ànimes perdudes. Es presenta com un màrtir polític. Un sant baró de la dreta sense nord que no l’amortitza per pur càlcul electoral.
Sobreactuar
El victimisme, la còmoda poltrona en la qual s’escarxofen els corruptes i els inútils per no retre comptes ni fer-se càrrec de les conseqüències dels seus actes. El Govern em té mania. Els progres m’assetgen. El president del Parlament de les Balears de Vox, que s’asseurà al banc dels acusats per estripar la foto de dones assassinades per feixistes i envair amb violència l’espai físic d’una diputada socialista a la Cambra, també es creu un apòstol de la veritat perseguit a causa de la seva fe. Gabriel Le Senne, segona autoritat de les illes, cita en una xarxa social els evangelis per explicar l’actual situació d’humiliació institucional que ha provocat la seva falta de control de la ira: «Estimeu els vostres enemics». Afecte a manotades, no gràcies. No l’han imputat per amor, sinó per un delicte d’odi, però no destorbem amb detalls la ultradreta sermonejadora, moralitzant i agressiva. El sosté en el seu càrrec el PP timorat sense majoria absoluta, però a ell no l’ha deixat sol el seu cap, que l’aclama des de Madrid. Qui sap què passarà quan el jutgin. S’ha entrenat tan bé com la víctima perfecta d’un contuberni judeomaçònic que potser el creuen i en surt airós. En aquest país cal ser una bona víctima perquè et concedeixin crèdit o l’absolució. N’hi ha prou de fixar-se en Jenni Hermoso, tan seriosa, tan digna i tan valenta. La va agredir sexualment un superior, això diu la sentència del cas Luis Rubiales, però no va semblar que aquesta circumstància afectés profundament l’atleta, així que la pena mínima. Cal sobreactuar com Le Senne i com Mazón, noia. És de primer de victimisme.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
